El bateig dels bastons.

Tinc una mania que m’agrada: posar noms a les coses que m’estimo. Heus aquí que el meu cotxe és la Burreta, la meva motxilla és la Laila (vull dir la motxilla, la del principi, la de sempre, que només porto en ocasions especials, quan haig d’anar d’excursió mudat, perquè ja és velleta), etc.. El meu bastó, el que un dia faré servir si Déu vol, no té un nom gaire original, però el té, es diu Gaiatu.
Que ningú s’en foti (o més ben dit, que s’en foti tant com vulgui si ha de ser feliç), però el cert és que si abans de pujar a la Burreta li dono un copet al llom-sostre i li dic "apa noia, que anem a tal lloc" hi va més contenta, les marxes entren fàcilment, l’accelerador va suau i tot plegat funciona d’allò més bé. I no cal que li doni cap garrofa.

Els bastons que em vaig comprar i que vaig provar a Sant Llorenç del Munt no tenia previst de batejar-los perquè encara no sé si me’ls estimaré, però s’han donat dues circumstàncies que han fet que els hagués de posar nom de manera quasi automàtica.

Una, que feia pocs dies que havia llegit l’interessant (com quasi tots els seus), article de l’Enric al seu bloc Muntanya.net, que parla del 2.0, a rel d’un altre amb la mateixa temàtica, d’en Francesc Roma, articles ambdós que mereixen reflexió i comentari.

L’altra, que dissabte passat vaig anar a Granollers a treure el cap a la trobada de la Catosfera o sia la trobada dels blocaires catalans, que s’hi va fer tot el cap de setmana. En la qual es va parlar abastament dels webs 2.0 que han donat lloc als blocs.

Així doncs, com que els bastons aquests d’alumini, que s’arronsen com ho fa el melic quan tenim por, son d’allò més actual, i actual és la reflexió sobre l’Excursionisme 2.0 que fan i s’interroguen els dos blocs dels vincles, i, a més, hi havia la trobada esmentada, doncs el nom va "caure" tot sol.

Ara em miro els 2.0, penjats d’una prestatgeria de pi que em fa el servei de magatzem-d’una-mica-de-tot i penso, "què nois, ens entendrem?".
Si algú diu allò que deia la meva àvia parlant d’algun sonat: "n’hi ha més fora que dins", arronsaré les espatlles i somriuré. Vet aquí.