In-ex-cursió.

Totes dues coses alhora. Si excursió vé de ex i cursus, viatge, recorregut, anada a l’exterior, i in cursus vol dir el mateix, però a l’interior, ahir, amb els companys veterans de cada dos dijous, vam fer una caminadeta que bé es podria anomenar així, in-ex-cursió.

Estic parlant de Barcelona, o potser més aviat hauria de dir "les barcelones", perquè vet aquí que cada vegada que vaig a d’altres cantons d’aquesta urbs, allunyats del que jo visc, em dona la sensació –i segurament és així- que vaig a un altre poble

Uns altres pobles que ahir van ser, per una banda, una part, a tocar del d’Horta, del que havia estat el municipi de Sant Martí de Provençals, el Guinardó, i per altra, una part de la que fou Vila de Gràcia, en una passejada que ja vé a ser clàssica: els dits "Tres Turons", que no son altres que el de La Rovira (Guinardó), el d’en Móra o "Muntanya Pelada" –vox pòpuli- o sigui el del Carmel, i el de Les Tres Creus o del Parc Güell.
Em vé de gust parlar-ne atès que per les seves característiques és, actualment, una excursió atípica.

Si Roma té les seves "colline", doncs Barcelona, la seva colònia Julia Augusta Faventia Paterna Barcino, té els seus turons, apa, que Barcelona no es moca amb mitja màniga.

A més dels que vam passejar ahir n’hi ha d’altres: Monterols, el Putget, el de la Crehueta del Coll, etc..
Recordo un plànol que vaig veure, de finals del segle XIX, fet després que Barcelona s’annesxionés els pobles del plà, i que ara em sap greu –no sé on el vaig veure- no poder reproduïr, en el que es veia els nuclis de població, tant de Barcelona com dels altres pobles, allunyats uns dels altres i amb el traçat de les carreteres que els comunicàven.
Em pregunto, què s’hi podrà veure en el plànol que reprodueixi la realitat d’aquí a cent anys més.

Tot el recorregut que vam fer és urbà, però els turons son espais on queda encara una mica de terra no ocupada per les construccions, de manera intenssiva al menys, i pot recordar, encara que afegint-hi imaginació, com devien ser aquells turons del dit plà de Barcelona abans que la macro-ciutat s’estengués per tot el plà, és a dir, com reproduïa el plànol que deia abans.

No s’hi pot trobar bosc, al menys en sentit estricte, però sí que es pot passejar per uns conjunts d’arbres –pins majoritàriament- sense pràcticament sotabosc, amb alguns exemplars escadussers de boix, d’alzina i de garrofer, en el turó de la Rovira, que com el nom ens diu, va ser lloc de roures in illo tempore.

I a la soleia un bons exemplars de figuera de moro.
I es pot trepitjar pedra i seguir un corriolet com si fóssis qui sap on, per a pujar al turó del Carmel, o "muntanya pelada". Aquest turó té una magnífica vista sobre Collserola, mirant a nord, i sobre el mar de construccions que acaba en un altre mar, el d’aigua, cap al sud.
Si a l’hora d’observar es fa a l’inrevés, primer veure el sud i després girar-se de cara nord, en resulta la evidència que Collserola segueix ràpidament el mateix procés d’urbanització que van seguir els tres turons: cases arreu amb un petit espai no construït a tall de calba. I això malgrat la suposada protecció que "l’hi dona" un ens dit "Parc de Collserola".

Aquí sota el grup de veterans estem passant, camí de dalt del turó de la Rovira, per davant la casa d'en Labèrnia, a qui es va dedicar el carrer.

Per cert, en Labèrnia, a més de ser el propietari d'aquells terrenys, va ser un gran filòleg, fill de Traiguera, al Baix Maestrat, autor, entre d'altres obres, d'un diccionari referència de tots els posteriors, que va ser publicat el 1839 amb el nom de "Diccionari de la Llengua Catalana amb la Correspondència Castellana i Llatina". Poso aquesta petita nota perquè, malhauradament, no hi ha cap entrada amb el seu nom a la "Viquipèdia" a la qual pogués posar un enllaç. (Un dia d'aquests m'interessaré en aprendre com es posen les entrades a la "Viquipèdia")

Dalt del turó de la Rovira, en temps de la guerra 1936-39, van ser instal·lades unes fortificacions amb bateries de foc antiaeri per a mirar de defensar, també des d'aquest punt, la ciutat dels bombardeigs. Queden encara les restes de les construccions, brutes i malmeses, que, atacades sense pietat pels "grafiters", ténen ara un aspecte surrealista.

D’uns anys ençà hi ha un conflicte d’interessos (dic bé, d'interessos), entre l’ajuntament i els veïns en relació a la "remodelació" urbanística d’aquests Tres Turons, la sol·lució del qual, quan aquesta arribi, ens l’ensenya l’experiència atàvica: "dos es barallàven i un tercer va rèbre".
O sigui, es barallen l’ajuntament i els veïns, i tornarà a rèbre el que queda dels turons. (s’em nota la vena pessimista?).

Tot i que el dia era força boirós,

una passejada d’un parell d’hores, ni que sigui per un verd domesticat, ajuda a desentumir les cames després de Reis.
I en aquest cas ens recorda i ens enfronta –novament- amb les conseqüències dels actes de la nostra espècie, tant lleugerament autoqualificada de sàpiens.