dimarts, 8 de gener de 2008

Puigllançada



30 de desembre de 2007.
Pugem al Puigllançada.
Està emblanquinat des de poc abans de coll de Pal.
Fa fred al coll: dos sota zero.
Som dues veteranes i tres veterans.


A mitja pujada es comença a notar el vent de tramuntana.
Poc a poc.
Poc a poc.
Tapant tota exposició de pell al fred.
Dia clar. El vent juga amb les boires altes.
A mig camí tinc gana. Ens aturem a menjar alguna cosa.
Només cinc minuts, que el fred és intens i cal bellugar-se.
Les muntanyes veïnes semblen a tocar.
El llom, nu, no dona referències de la distància, per això ens serveix la silueta d’un solitari que baixa: va fent petits saltironets ajudat dels bastons.
Em suqueja el nas i em trec els guants per a tapar-me millor amb la bufanda. Ràpidament, que s’em glacen els dits.

A dalt el vent és fort, no podem disfrutar del paisatge del cantó de la Cerdanya doncs el vent ens vé de cara. Uns instants al costat de l’antena, això sí, encara que només sigui per tossuderia.
Ens arrecerem com podem al cantó de migdia del vètex geodèsic.
Davant, el pessebre, solitari fins que hem arribat. No hi ha llibre de signatures, ni al pessebre ni al cim. La capsa metàl·lica del llibre hi és, però el llibre no. Ja no es deu fer o algú l’ha fotut.
"Quan dius?"
"Cinc sota zero".
A la N. la càmera digital no li va. Deu pensar que amb aquest fred no penca.
Un espectacle meravellós…al fons de tot Montserrat mostra les dents de la serra.
Els pantalons de vellut no son suficients:
Àngel de la Guarda rondinaire: "en llevar-te t’havies d’haver posat els pantalons del pijama a sota.Sembla mentida Xiruquero, em vols explicar que hi fan els pantalons del pijama a l’hotel?…no n’aprendràs mai!"
Xiruquero: "cony àngel, que fa temps que no venia tant amunt…i para, que sóc jo qui es fot de fred de cames, no tú…"
Angel: "ja faig bé de no deixar-te sol, ja…Bé vinga, deixem-ho córrer."
El J. em pregunta que què dic.
Res, xerrava sol, comencem a baixar?
Refot, som al Puigllançada i no ens hi podem quedar gaire!.


Al baixar hem de vegilar de no patinar amb les pedres glaçades. Busquem trepitjar la neu, que no és gaire tova però no patina.
Se m’ha glaçat el tros de la bufanda on va l’alè i s’ha encartronat.
Debem haver estat a dalt deu minuts de rellotge.
"Ei nois, hi tornarem, oi?"
"I noies, què?!"
"Ei nois i noies, hi tornarem, oi?
"Quan vulguis!" (A quatre veus).
Doncs això, si Deu vol tornarem al Puigllançada per a estar-nos a dalt, almenys, una horeta.

7 comentaris:

Júlia ha dit...

M'has fet agafar fred, xiruquero, poca broma amb aquestes excursions que els kumbes ja tenim una edat.

esparver ha dit...

Apa, que fa enveja. De tota manera abrigar-se és obligat, que als catorze anys s'aguanta tot, però els veterans no podeu fer el ximple, que ens doneu mal exemple.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tens raó, Júlia, poca broma amb el fred. Però, escolta, dius "que els kumbes ja tenim"?
"tu quoque?"
Salutacions.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Feia un vent, Esparver, que t'haguéssis pogut quedar immòbil a l'aire, sense batre les ales, tot mirant com anàvem pujant o embadalin-te amb el paisatge.
Sí téns raó, però home, per una vegada...

Cordialment,

David ha dit...

Ben bé que m'has fet recordar el darrer cop que hi vaig pujar,amb unes condicions de vent molt semblants...¡m'he tornat a esgarrifar de fred!.
Per cert quina alegria poder llegir a algú que parla de pantalons de vellut i el pijama en comptes de pantalons amb teixits i membranes "super-mega-fashions".

enric faura ha dit...

A l'alta muntanya mai no se sap. Jo hi vaig pujar-hi un dia d'agost i la combinació de boira, vent i fred ens va fer marxar als cinc minuts. Felicitats per la caminada.

marietadelullviu ha dit...

Quina passada! I encara vau aguantar deu minuts... pufffff, "birujillo" del bo, jeje. Doncs res, caldrà que torneu per gaudir de nou de la muntanya i ja explicaràs què tal! Salut! i muntanya! :)