L'Àvia no s'ho hagués cregut.

El Ginés va ser pastor. No sé si va tenir ramat propi o ho era per compte d’altri. El fet és que va ser pobre. Tant pobre com la família amb la que va emparentar.
Va ser un rebesavi meu, del que he arribat a saber-ne algunes coses.
Entre d’altres, que pasturava els ramats per terres de llogarrets i pobles pertanyents, alguns, a terres d’Almeria, dels cantons de Huércal Overa i Vélez Blanco, d’altres, del mateix cantó corrresponents a "pedanias" de Lorca, com ara el poble de La Parroquia, del que n’era fill.

De gran, acompanyat sempre, fins que la va casar, de la seva filla, la "Tia Pastora" en el dir de la família.
Pocs anys després que la seva filla es casés, un home d’un poble proper el va trobar mort en un d’aquells turons eixuts, pedragosos, pels quals vaig poder caminar durant uns dies l’any 2002, en un viatge personal i íntim per terres dels meus antecedents familiars "lorquino-almeriencs". Un viatge quasi iniciàtic.

Un dels aspectes, més enllà d’antecedents familiars, que em van cridar poderosament l’atenció va ser la toponímia de la sequera: noms d’accidents geogràfics, de lloc, noms populars de plantes –i per tant desconeguts per a mí- que, una vegada conegut el nom científic resultaven ser, la immensa majoria, plantes de secà.

La biblioteca de Lorca i algún treball d’etnografia que vaig poder comprar em van ajudar a submergir-me amb gran avidesa en la història moderna i contemporània d’aquelles terres i el fer, fins i tot en les coses més quotidianes, de la gent d’aquell país.
Però tot això no va fer sino complementar tot allò que la memòria prodigiosa de la meva analfabeta àvia murciana, tant analfabeta com l’àvia catalana, ens havia transmès, especialment per via del seu fill i oncle meu, qui va heretar, afortunadament, la seva capacitat memorística.

Aquell cel extraordinàriament blau, a voltes només amb petits flocs de cotó a tall de núvol, el contrast radical de les petites ombres de les pedres, la riquesa de matisos de color amb els que el baix grau d’humitat confegia una veritable simfonia cromàtica. I la sensació continuada de la meva gola resseca a poc que la pujada em fes agafar aire per la boca.
Allò és el que coneixia i recordava perfectament l’àvia.

Si l’hagués tingut encara, en tornar del viatge l’hi hagués explicat el bé que ho havia entès, i li hauria dit que molts altres llocs no eren ja com ella deia, ans al contrari, camps ufanosos allí on va passar la primera joventut, el Campo de Lorca. I que a la veïna Pulpí hi ha uns immensos hivernadors, ben regats, que envien maduixots a mitja Europa i que han fet quedar en testimonial la producció del Maresme. Com a prop d’Àguilas i d’altres llocs.

Aquest record m’ha vingut a rel de la notícia donada aquests darrers díes, de la forta probabilitat que Barcelona, per causa de la sequera, hagi de rèbre baixells carregats d’aigua procedents d’Almeria.
Això sí que l’àvia no s’ho hagués cregut.

I el rebesavi Ginés encara menys.

Aquelles terres eixutes han passat a poder donar aigua a una Barcelona que no en té prou de buidar les conques del Ter i del Llobregat, principalment, que no única.
La Barcelona olímpica, "guay", "fashion", "3Gmista", "Bred-and-Butterista" i altres "ista", se n’adona ara que pot no tenir prou aigua.
Almeria, precisament Almeria, té prou aigua com per a poder-nos-en vendre.
Catalunya, tant "llestos" com som, pot haver-ne de comprar a Almeria.
Però això, pel que jo sé, no ha provocat cap esquinçada de vestidures. Ni, per descomptat, cap dimissió.
I no sembla, pel que veig, que tampoc hagi portat a cap reflexió seriosa.