El bastó, per a mí, té quelcom d’especial. De molt especial. Diguem-ho així.
Ja des de l’infantesa, quan anant amb els amics a robar figues, observava els avis que, a les tardes, poc a poc, feien una passejada pel costat de la carretera en direcció al bosc, sols o amb un altre company, fent aquell moviment esdevingut mecànic de llençar lleugerament el bastó endavant en avançar la cama de l’altre cantó.
També m’agradava –m’agrada- veure com en aturar-se, aquell avi recolza el cos del cantó del bastó. I com posa ambdues mans quan, assegut, el té entre les cames.
Pensava aleshores que un dia jo també hauria de portar bastó i probava d’imaginar-me com seria jo aleshores, si la meva pell també tindria aquells solcs profunds i les mans nuoses de les venes. Probablement això em venia al cap perquè no vaig poder gaudir de cap dels meus dos avis i manllevava una mica l’estima de l’avi del meu millor amic d’aquells temps.
Un dia, quan jo era jove i la meva filla tenia potser un parell d’anys, vam pujar al Santuari de la Salut des de Sant Feliu de Pallerols, on estàvem acampats. Al santuari, com a molt santuaris, hi havia la petita botiga de records, entre els quals un bastons de boix molt ben fets i bonics.
M’en vaig comprar un. I vaig contestar la mirada interrogativa de dos companys, abans que em féssin la pregunta, dient-los: "serà per a quan sigui vell. Aleshores portaré aquest bastó".
Coses de joventut, aleshores no tenia present que hi ha molta gent que no arriba a vell.
No sé si el faré servir. Sóc gran, però si a la generació dels meus avis avui ja fora vell, ara sembla que tot just hi estic arribant. El fet és que, de moment, no l’haig de menester.
Altra cosa son els bastons que es fan servir d’uns anys ençà per anar a muntanya. Mai m’han agradat. Maníes meves, em semblen un article de Corte Inglés com això de les "sudaderas", o els "descansos" dels que van a esquiar a les pistes i que sembla que portin potes d’elefant.
Però vet aquí que un cunyat meu, també excursionista, però que anem en colles diferents, en una reunió familiar d’aquestes passades Festes en què li vaig explicar la pujada al Puigllançada, em va dir que estic ben carregat de punyetes. Que ell fa un temps que a les pujades porta dos bastons d’aquests d’alumini i que hi troba una molt bona ajuda; això sí, només els usa per a pujar.
I com que em mereix força crèdit, vet aquí que m’he comprat un parell de bastons d’aquests d’alumini.
Demà aniré amb una colla a fer una excursió per Sant Llorenç en l’itinerari de la qual hi ha la pujada al Montcau. I els provaré.
Potser demà baixaré del burro amb el tema dels bastons.
El meu bastó, però, és tota una altra història.
11 comentaris:
Jo també pensava que fer servir bastons era una "pijada", però els vaig provar i ara no surto mai a caminar sese portar-los. Jo els faig servir tant a les pujades com a les baixades, en plà, potser es on son menys necessaris. Descansen les cames i l'esquena, mantenen ocupades les mans, i es com si caminessim a quatre potes. Salut!
Jo també pensava que fer servir bastons era una "pijada", però els vaig provar i ara no surto mai a caminar sense portar-los. Jo els faig servir tant a les pujades com a les baixades, en pla, potser es on son menys necessaris. Descansen les cames i l'esquena, mantenen ocupades les mans, i es com si caminéssim a quatre potes. Salut!
Com l'anroni, jo també vaig caure del cavall. Pràcticament només el faig servir a travesses llargues i perquè al baixar no pateixin massa els genolls. Un cop t’hi acostumes i superes les tiretes a l’esquena s’agraeixen molt. Millor dos que un.
Doncs és ben cert que l'ajuda dels bastons és important en les grans pujades i baixades. Es nota un alleugiment de l'esforç, perque aquest es distribueix. Per cert, jo també he trobat molt bella, ja de petit, la imatge de l'avi assegut amb el bastó entre cames i recolzant-hi les mans. Aleshores veia aquelles persones com grans pous de sabiesa que en qualsevol moment t'anaven a donar un consell o una lliçó, i ara l'escena és una troballa de serenor.
Ja explicaràs la sortida.
Doncs jo encara no he baixat del burro, tampoc m'agraden els bastons ni per passejar ni per caminar d'una forma més esportiva. Et fan suar les mans, no et deixen portar res als dits, són incòmodes per fer fotografies o per mirar amb binocles, i un munt de coses més.
Però sobretot, descansen i a la vegada afebleixen els turmells i els genolls. I són incompatibles amb el fet de caminar en silenci, clic, clac, clic, clac.....
Els bastons són una gran ajuda quan un té problemes de genolls o turmells, ja que reparteixen l'esforç i eviten la sotragada a l'articulació, sortosament, jo com el Gatsaule no els faig servir, encara...en quan a que afebleixen els turmells no hi estic d'acord amic Joan, el que afebleix les articulacions és la pèrdua de massa muscular i tò, que es perd amb la no utilització, el fet d'usar els bastons ajuda a mantenir-se actiu i a no atrofiar la musculatura, un sí rotund als bastons, tot i que de moemnt no els uso, però els recomano.
Doncs els hauré de provar, jo també hi estava en contra, perquè em semblava que això d'anar a la muntanya encara una activitat que es podia fer sense el 'kit decatlon'.
Ai, en quantes coses hem de rectificar, al llarg dels anys, mai no pots dir d'aquesta aigua no en beuré ni en aquest bastó no m'hi recolzaré!
Jaume, més que res em referia al fet que si podent anar sense bastons t'hi acostumes, després ja no pots prescindir-ne. I això deu tenir alguna repercussió muscular, imagino.
I el què encara m'agrada menys és aquesta nova moda, com en diuen, nordic walking em sembla. Els veus caminant a tota pastilla amb els dos pals i la cara de concentració per llocs tan complicats com la carretera de les Aigües.... I després diuen que els que anem amb camisa de franel·la fem el ridícul !
Justet fa una estona llegia un apunt que també parlava d'un bastó, en aquest cas un bastó d'argelaga:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/79624
Bon dia!!
Ei Joan, que ja tenim una edat! encara ens trobarem amb el gaiato arrosegant-nos fins al peu d'una via, comentant el mal que ens fan els genolls, les mans, els peus...però com el Jordi Pons, cap amunt! amb bastons o sense.
Caram! m'he quedat sorprès i afalagat de mereixer aquesta atenció. Això és perillós: m'hi puc acostumar.
Gràcies a tots per les vostres aportacions. Hi tornaré en el proper articlet per dir-vos la meva primera experiència (de bastons, és clar).
Ah Marieta, gràcies per l'enllaç, és molt bò.
Publica un comentari a l'entrada