Collserola: pedra de toc i mirall de cinisme.

La serra de Collserola, no pel cantó de Barcelona, va ser l’escenari de les meves primeres passes pel bosc, del primer contacte amb la natura, de les primeres excursions. És un serra que m’estimo especialment i que en el decurs dels anys he vist degradar-se de manera continuada i irreversible.
És per això que em sap greu que tot allò relacionat amb la seva protecció, protecció de veritat, passi de manera quasi desapercebuda de manera generalitzada i especialment pel mon excursionista que, no oblidem, concentra al voltant d’aquesta serra el nombre més elevat de gent que es reclama, més o menys, d’aquesta definició.

Enmig del brogit de la precampanya (pre?) electoral de les eleccions espanyoles ha estat

anunciat l’acord entre la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona sobre els límits d’aquesta ciutat a la zona del futur parc natural, que els gestors de l’equip de govern de l’ajuntament s’han apuntat –no podia ser d’altra manera- en un exercici més del cinisme als que ens tenen acostumats en aquestes qüestions, com un mèrit propi.
Contràriament, haurien d’haver presentat excuses per haver paralitzat durant anys, el camí cap a la declaració pel Parlament de Catalunya, de Collserola com a parc natural. Lluny d’això, l’alcalde, en el bloc que diu que escriu, ens obsequia amb un videu explicatiu perquè ens assabentem del bé que fan les coses, acompanyat de la inefable senyora consellera-antisistema-amb-cotxe-oficial.

Una i altre, exemplificant el seu mal estil, es van

negar a participar, ni enviar tant sols representant- en el debat per analitzar el darrer –per ara- desori que es pretén al Tibidabo amb la construcció d’una macro muntanya russa que significarà, si no es pot aturar, la destrucció d’un bosc de més de 200 exemplars d’alzines, la majoria de les quals centenàries.

No seré jo qui em precipiti a cantar victòria, ni tant sols victòria pírrica. Sembla que no serà fins a final d’any, com es diu a les notícies, que el Parlament no declarà el parc natural. Som a primers de febrer i, doncs, queden deu mesos, deu, per a "arranjar les coses que calgui", per a "tancar els serrells". I que tothom ho interpreti com vulgui.

Queda, encara, molt per saber: més enllà dels límits, què regularà, pel que fa a activitats dins el futur parc natural, la declaració del Parlament? La gestió del parc seguirà corresponent a l’actual patronat i les normes per les que regeix el "parc" actual –recordem que format pels ajuntaments i ara també, pel que diuen, amb la incorporació de la Generalitat-?

Collserola, la regulació del seu futur parc natural, no tinc dubte que serà, per la seva importància i situació, la pedra de toc del que hagi de ser –o no- en el futur, la protecció seriosa dels espais naturals, en això que se n’ha vingut a dir "la Catalunya urbana".
Ja ho anirem veient. Si Déu vol.