divendres, 21 de març de 2008

Chantal Sébire


Diuen que l’home és un animal social. Em sembla que és cert.
Per bo i per dolent, l’home forma part de la "societat".
Però no tant sols en forma part, si no que molt sovint, quasi bé sempre, n’és esclau.


Per molt que m’hi esforço no arribo a entendre aquells que justifiquen l’omnipresència del poder social, se li digui "estat" en algunes ocasions, "govern" en d’altres, o "lleis", així, d’una manera genèrica, en d’altres.
Perquè aquesta mena de deixació, de desestiment del propi jo, a favor dels poders públics no és altra cosa que una impúdica i anorreadora comoditat: com que reclamen que tot els vingui donat –tota mena de drets, ho siguin realment o no, subvencions, etc..- paguen amb el bé més preuat que pugui tenir l’humà: la llibertat.

Resulta si més no curiós, que sigui precisament els que s’en diuen –i s’autointitulen- "les esquerres" les que, per submissió als seus tics estatistes (entenguem-nos: el seu "centralisme democràtic"-), menystinguin la que crec que és, repeteixo, la moneda més valuosa de la humanitat, la de la llibertat que, és clar, té a l’altre cantó la cara de la responsabilitat. I la por a aquesta fa menystenir aquella.
La vàlua de l’esforç comú, la iniciativa individual o compartida, la comunitat entesa com el conjunt de llibertats –i responsabilitats, per tant- individuals, el que se n’ha vingut a dir i no sempre encertadament, la "societat civil", no té, avui, gaire pes a les consciències.
Tal vegada trec a la palestra el mot "consciència" i els de "llibertat" i "responsabilitat" per formació cristiana, pel meu particular mar de creences, dubtes i dimissions, arrelats i conscientment cultivats amb paraules, conceptes i "vivències" d’allò que tal vegada digué un Natzarè i que és recollit en els evangelis.

La "societat" no hagués pogut fer altra cosa que arronsar-se d’espatlles si aquesta germana nostra francesa, malalta d’un càncer que li deformava la cara i donava tota mena de sofriments, hagués decidit penjar-se, o saltar d’un setè pis, cas que les seves facultats, encara, li haguessin permès. Simplement ho hagués anotat a les estadístiques.
Això sí, la "societat", amb totes les lleis a mà, li impedeix una mort dolça, serena i a casa.
Potser a la "societat" li sembla més tolerable que els seus parents l’haguessin vist penjar d’una corda? O esclafada al terra?

Molt probablement ha estat ajudada, d’una manera o altra, a prendre el camí que ella volia. I han fet una autòpsia a les seves despulles –en aquest cas a mi em sembla una profanació legal- i ara segueix tot un procés vergonyós i vergonyant, com molt bé
ha dit el seu advocat. Perquè, escolant-se-li la vida, que no la existència, ha fet ús de la seva llibertat, de la seva responsabilitat amb ella mateixa, com a persona humana.
Com va fer, no fa gaires anys, aquell tetraplègic gallec (d’aquesta senyora –visca l’espectacle!- també en faran una pel·lícula?).


No és el "meu" Déu qui condemna la seva decisió. Més aviat, crec, el meu Déu l’ha rebuda dolçament.
Els qui la volien condemnar a la sofrença i la indignitat fins al final de la seva existència és "la societat". Incloses una jerarquies que diuen interpretar el missatge de Jesús.

Tanta por fa la llibertat?
Tanta por fa la pròpia responsabilitat?





3 comentaris:

tantost ha dit...

Molt encertat.

No sóc creient, però cap no creient o creient, ni cap Déu li pot retreure res a la Chantal, com cap no creient o creient o Déu li podia o tenia dret a posar-li entrebancs en vida.

La Chantal ha mort perquè s'estimava la vida i no crec que cap Déu just li haguès regalat un infern en vida si ella no el volia, ni l'havia buscat.

Júlia ha dit...

Sembla mentida que mentre es frivolitza tant amb d'altres aspectes morals, com ara amb l'avortament -segons el meu parer- amb això de l'eutanàsia voluntària, demanada per adults en condicions de triar, encara es tinguin tantes reticències. Quin món.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Fets, aquests, que son pedra de toc de cap a on pot anar el que en diem la "civilització".
No crec, Tantost, que ningú vulgui, ni per tant busqui -llevat, potser, de malaltia mental-l'infern en vida.
Jo m'he volgut centrar, dels molts aspectes que te aquesta tragèdia, en fins quin punt els individus podem o hauriem d'admetre aquest tipus de "tutelatges" socials.
I reivindico l'individu.