dijous, 10 d’abril de 2008

Burriac (bloc de motxilla)

Vinc de fer una matinal per la serra de Marina amb la colla de veterans. Hem pujat al castell de Burriac des de Cabrils i hem tornat per Cabrera de Mar.
El turó del castell és lloc ben pregon que sembla que et cridi i et convidi a pujar-hi. I tanmateix des de dalt es pot gaudir d’una bona vista sobre les muntanyes costaneres, el Corredor, Montseny, etc., a més del tros de costa del Maresme que és als seus peus.


Per cert que aquesta vegada he vist aquest monòlit de granit conmemoratiu del 5è centenari de les municipalitats de la Baronia, que no recordo haver vist anteriorment, tot i que per la data que diu l’hauria d’haver vist abans. Segurament altres vegades devia pujar per l’altre cantó.



Avui les estepes feien un goig que enamorava. Tinc una especial inclinació per aquesta planta, modesta, resistent, perfectament adaptada a la inconstància a voltes, a la incontinència en d’altres, del clima d’aquest Mare Nostrum, i que pels turons del baix país sap oferir unes flors molt belles, d’una gran senzillesa, ara blanques, ara rosades, en mates esquitxant d’ací i d’alla el sotabosc i els marges dels camins. El tacte avellutat de llurs fulles m’és especialment plaent i sovint m’agrada entretenir-me veient la feina de les abelles a les seves flors.
Aquest matí de primavera el ventijol o vent, segons el cantó on érem, les bressava amb cura o amb una certa violència, que elles acceptàven amb un moviment com de dansa, com si sabéssin adaptar-se a un ballador poc constant en els seus ritmes.


Dia, avui, ben primaveral, de canvis contrastats, que costen més d’administrar als cossos més sensibles, per gastats, dels veterans. I que, sovint, comporten uns certs canvis d’humor, una certa tensió no volguda o una especial melangia.
No recordo on vaig llegir que per a la gent gran és més fàcil de païr una tardor que una primavera, tal vegada perquè aquest esclat de vida, irregular, explossiu, sigui una manifestació de potència vital difícil d’assumir quan l’administració de les forces s’ha de fer amb precisió de comptable. No sé si és cert i les generalitzacions, pel fet de ser-ho, tendeixen a la inexactitut, però d’antuvi no em sembla cap bajanada a mida que vaig experimentant primaveres.


Aquest temps revoltat d’avui, amb fresca matinal moderada, sol calent i bufades intermitents d’Eol ens ha ofert un espectacle poc agradós: tot un núvol amarronat, dens, que el vent anava transportant des de Barcelona cap a la zona de Caldes d’Estrac i que es mantenia en suspensió fonent-se amb la boira de damunt del mar. Un veritable núvol de contaminació que des del cantó de Montjuïc s’ensenyoria de tot el litoral. I que de dalt del castell es podia veure en tota la seva extensió, perfectament.


L’arròs del menú –avui és dijous- que ens hem menjat a Cabrera tres companys i jo, per ser del menú, estava força bé. I el carajillo, també.
Un matí d’excursió bonic, contrastat, prou primaveral.
Mira, doncs em desitjo jo mateix: per molt anys!

2 comentaris:

esparver ha dit...

Un cop el guarda de Burriac ens va deixar pujar dalt de la torre... amb una mica d'imaginació (o d'inspiració) veies els xàbecs pirates entrant a Matarò.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Una bona talaia, sí senyor. Dijous no hi havia guarda, només deu ser-hi els caps de setmana.