dissabte, 10 de maig de 2008

Em transporto.

Matí plujós de dissabte.
He posat a tocar de la barana el gerani que vaig comprar ahir, amb l’esperança que l’ozònica aigua de la pluja li doni força per a resistir, d’aquí a poc, l’atac de la maleïda mosca blanca.
De tant en tant, el pas d’un cotxe fa aquell geixieeec dels pneumàtics damunt l’aigua.

Voldria ser a un altre lloc, a veure la llevantada sense edificis ni noses.
Doncs perquè no hi vaig?. Doncs per mandra. No em bellugaré físicament. Però.
Acabo el darrer xarrup de cafè i,
em transporto.


Ara sóc al costat de la figuera. Avui, amb la humitat, no m’emborratxo la pituïtària de la seva flaire, com en els dies d’estiu. El vent belluga les fulles amb força i m’arrecero uns moments darrera el tronc.
Les onades, a una vintena de metres, s’estavellen contra les roques.
Em sembla que va ser Sòcrates qui va donar veu a les roques, fent-les-hi dir a les onades "bateu, bateu, us venceré resistint…".
Finalment, però, el mar és més fort. I ara el veig imponent, amenaçador, deixant-se arrissar el cabell pels cops del llevant, envellint-lo amb l’escuma blanca.

Surto de darrera la figuera agafant-me a la roca que limita l’estret corriol i vaig, poc a poc, cap a la cala.
Cap gavina. Les grisors ho pinten tot. Una esquitxada m’arriba molt a prop.

Naturalment, la cala de l’Illa Roja és deserta, el sorral, que el vent pentina, resta uniforme, sense cap senyal de petjada. M’encasqueto bé la boina i, de tant en tant, la ventada em flagel·la la cara amb els granets de sorra que aixeca.
Al mig, l'illa Roja s’alça, ara, més esvelta que mai, amb el roig més matisat i aquells pins de dalt aferrant desesperats les arrels a la roca. No hi ha por, si resisteixen les tramuntanades bé resistiran aquesta llevantada.
Estic incòmode. No fa fred però el vent me'n dona la sensació. M’arrecero a la raconada on a l’estiu posen el xiringuito, i provo, infructuosament, d’imaginar els cossos nus de l’estiu que s’ofereixen al sol i l’oreig amable d’aquest petit racó de paradís portat a la terra.
Sempre m’ha semblat estrany, a l’estiu, que es pugui tenir les sensacions d’hivern, i a l’hivern, que es puguin tenir les sensacions d’estiu. Potser per això ara sóc incapaç d’imaginar.

Una forta ventada se m’endu les cabòries.
M’alço i vaig fins al final de la cala. Força negror pel cantó de Begur. I m’entorno. El mar és hostil.
Damunt les roques les baranes de fusta del camí de ronda. Solitud, vent, olor de mar, humitat. Em ploren els ulls.

Ja he vist la llevantada. Acabo la transportació.
A la tassa hi quedava encara un glopet de cafè. Me l’acabo.
Encenc un cigarret i penso que m’ha agradat tornar a
l’Illa Roja.



5 comentaris:

Alba ha dit...

Jo, tio, que bé que escrius!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies, Alba.

maria ha dit...

Gràcies, m'has transportat a mi també.

PS: és inútil, guanyarà la mosca blanca, jo ja he abandonat...

Júlia ha dit...

Així que fent viatges imaginaris, eh? Molt bonic i molt bonica, l'Illa Roja, jo també hi he estat, potser ens vem veure.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Potser si que ens vam veure, Júlia, vés a saber.
Gràcies també pel comentari.