dimarts, 6 de maig de 2008

Dos de maig, bloc de motxilla.



Només ens cal sortir de l’hotel per una escaleta de cargol per a baixar al camí de ronda que, en aquest punt, voreja unes roques planes.
Veiem aquestes roques des de la nostra habitació, i com fan les delícies dels infants que hi cerquen musclos tot saltironant-les amb els peus nus. També, en caure la nit, el pacient pescador de canya arranja els estris, enclava les canyes als forats de la roca perquè s’aguantin prou com per resistir la primera estrebada anguniosa del peix, i assegut, encara l’esguard a les tenebres que van ensenyorint-se de cel i aigües.
Quan sortim, el sol plateja un camí de la mar que portaria a llevant si els ulls resistissin tanta lluïssor. I l’olor de mar, tant precisa com indefinible, convida al passeig entre els dos móns que només l’escuma juga a separar. O a unir.

Passejarem un tros del camí de ronda fins, segurament, Sant Antoni de Calonge o Palamós, potser, començant per cala Rovira o la cala dels Escalencs, així dita en record d’aquells pescadors de l’Escala que, al bon temps, hi venien a acampar, viure i pescar en aquestes aigües i que portaven a vendre el peix a Sant Feliu.
Recordem una parella francesa que vam conèixer anys ha en un càmping del golf de Roses, amb un gos gran com a membre quasi bé de la família. Ella, no em feu explicar perquè, francesa i ben francesa. Ell, francès també, però fill de l’Escala i pescador des de la infantesa que, abans d’aquella guerra del 36 i empès per la necessitat, va emigrar a França. Sentint les seves explicacions, va ser la primera vegada que vaig saber com de feixuga, com de miserable, era la vida dels pescadors fins fa tot just quatre dies.

Caminois aquests, els dels camins de ronda, que d’una cala a l’altra, que d’un petit món a l’altre, serpentegen amunt i avall per entre roques, a l’ombra dels pins que s’abraonen damunt l’aigua com ignorant que no es bona per a ells, però que van donar ombra de repòs o amagatall a vigilants, pescadors, contrabandistes, a tots aquells que ran de mar s’en feien la vida, i que avui son pas de caminadors relaxats, passejadors i admiradors d’un paisatge de bellesa extraordinària.

El camí és tallat, una mica més enllà del cap Roig, per estar en pèssimes condicions després que, fa sis o set anys, un cop de mar fes palesa la seva força. Més endavant, una parella coneguda, també dels nostres anys d’acampada, que viu a Sant Antoni de Calonge, ens explicarà que, malgrat les peticions fetes a l’ajuntament per la gent de Sant Antoni, el camí segueix tallat, sense arreglar, pel fet de ser competència de Costes i no de l’Ajuntament.
Com tantes coses en aquest país nostre, quan no ens convé "mullar-nos" recorrem a l’arronsament d’espatlles dient que la competència no és nostra. En comptes d’emprenyar contínuament, com mosques colloneres, aquells que formalment la tenen.
Sovint em pregunto si la qüestió no serà, més que de competències, d’incompetències.

Una pujada per voltar per dalt el tros malmès i tornem a baixar a recuperar el camí de ronda. I cap a Torre Valentina. Envoltada per un monstruós edifici d’apartaments ("propietat privada" diu el rètol), ja no vigila l’arribada de pirates.

Per aquestes costes alguns pirates ja no tenen una cama de fusta o son bornis, no. Ni son turcs ni algerians, sinó de molt més a prop. Els combats es lliuren als despatxos i no cal recórrer als riscos evidents de l’abordatge. Això queda ara per a d’altres mars i per a d’altres costes on el nostres segles XVI o XVII encara hi son vigents, on encara hi ha esclaus, on encara hi ha pirates, com involuntàriament ens han recordat els pescadors bascos i gallecs del "Playa de Bakio".
Lluny d’aquestes realitats, de la solució de les quals, vulguem o no, individualment ens hem de sentir incompetents, deixem el darrer tros de camí de ronda per baixar a la platja i passeig de Sant Antoni.


4 comentaris:

Gatsaule ha dit...

Una història més interessant que el recorregut. O potser és que a mi els recorreguts de vora mar no em diuen gaire res.....

Aka ha dit...

Sembla estrany que encara és puguin trobar espais "verges" vora el mar, cal protegir-los i anar demolint el ciment sobrant de les nostres costes...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies per lo d'interessant, Gatsaule.
Jo em permetria de recomanar-te el recorregut, en aquest cas Platja d'Aro-Sant Antoni de Calonge, com d'altres de la costa.
Hi havia hagut al món excursionista una llarga tradició de sortides a les costes, tal vegada menades per aquell esperit de descoberta del País.
Avui encara, amb la moda dels senders, n'hi ha un, el GR 92, dit "Mediterrani", que sempre que pot va per la costa entre Portbou i Ulldecona. De fet, aquest camí de ronda que jo dic n'és un petit fragment.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ai Aka, em sembla que això d'anar demolint el ciment sobrant em sembla que ho tenim ben pelut.
Em conformaria que no n'hi afegíssin ni un gram més!