La XXVII Marxa i Aplec d’Excursionistes Veterans de Catalunya.

Com deia a l’article anterior va ser a Oix i organitzada per la Secció Excursionista del Foment Martinenc, diumenge passat.
Es considera excursionista veterà aquell que sobrepassa els quaranta anys. Per tant, n’hi ha molts de veterans que hi podrien participar. També hi poden participar els excursionistes joves que acompanyin a veterans i diumenge hi va haver-hi també, presència de joves i fins i tot de molt joves que acompanyaven, amb tota probabilitat, als avis. Una excel·lent notícia.

La organització havia preparat dos opuscles, si fa no fa de la mida que solen tenir majoritàriament els butlletins de les entitats:

Un a tall de presentació i petita ressenya del lloc, amb les salutacions del president de l’entitat organitzadora, el senyor batlle del municipi de Montagut i Oix i del president de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya.
L’altre amb la descripció dels itineraris, un de curt, l’altre de llarg, a fi que cada marxador triés segons li plagués, i els plànols corresponents.
La marxa de veterans no és competitiva. És simplement un recorregut –llarg o curt, com he dit- senyalitzat, que enguany va ser passat, i ben passat, per aigua. Tot el dia.
En el recorregut llarg hi havia la pujada opcional al Montpetit que la organització va anul·lar per causa del fang que, a la baixada, hagués pogut donar més d’un ensurt.

A mi sempre m’ha agradat la pluja al bosc, quan les boires van oscil·lant amunt i avall, ara tapant el turó del davant, ara despullant-lo, amb les fulles regalimant. M’agrada traspassar els xaragalls, petits torrents, assaborir el silenci del bosc que ofereix la suau remor del ploure, mentre amaga amorosament els ocells, que imagino arraulits a qualsevol branca o racó.
Pel dia que feia la meva dona i jo vam decidir fer el recorregut curt, que malgrat tot va resultar d’una gran bellesa. Aquest voltants d’Oix son d’una bellesa extraordinària.
Val a dir que amb el paraigües vaig anar prou eixut quasi tot el recorregut, ateses les circumstàncies, i les botes, que son el més important, també, fins que a poc menys d’un quilòmetre de l’arribada vam haver de traspassar necessàriament la mateixa riera que havíem passat sense problemes a la sortida, però que ,en tornar, no ens va quedar més remei que mullar-nos els peus fins els turmells.
De manera que, qui més qui menys dels participants va haver de menjar-se el dinar que va preparar la organització, segons previst, aguantant la mullena mentre dinava, depenent, això sí, del grau de previsió que hagués tingut cadascú a l’hora de prendre mudes de casa abans de d’anar a l’Aplec.

Un Aplec que va demostrar la capacitat d’organització dels Martinencs i que el temps es va encarregar de posar a prova.
Novament, el nostre agraïment i felicitació.