(feu clic a les fotos per a ampliar-les)
Enguany l’ha organitzat la Secció Excursionista del Foment Martinenc, de Barcelona, com un acte més de celebració del seu 100 aniversari. Déunidó. Un segle.
I val a dir que s’han fet un tip de treballar a fi que la trobada sortís el més bé possible.
Abans que res agrair-los l’esforç, que només coneix qui s’ha vist implicat alguna vegada en la organització d’actes o trobades semblants, i felicitar-los per l’encert de la tria del lloc i la feina duta a terme, aquesta darrera prou reeixida tot i les complicacions addicionals creades per la pluja, persistent des d’abans de l’inici i fins després de l’acabament del dinar final.
I, per descomptat, felicitar-los per aquest aniversari tant rodó.
Tenint present que, després d’aquests cent anys en aquest cas i tantes que en compten la vuitantena, la setantena, la norantena, per no esmentar les més que centenàries, malgrat totes les dificultats –moltes- segueixen fent camí. I mai més ben dit.
Més endavant parlaré de la marxa i de l’extraordinària bellesa d’aquest recorregut plujós pels magnífics boscos dels voltants d’Oix.
Quan hagi posat en ordre les notes del –encara mullat- bloc de motxilla.
7 comentaris:
Em preocupa la forma de sociabilitat de l'excursionisme tal com l'hem coneguda durant les darreres dècades. Hi ha hagut canvis inevitables, en els que la proposta associativa dels centres s'ha esmicolat en petits grups informals o ha estat suplantada per iniciatives comercials o professionalitzades. Confio que el que fins ara s'ha vist com una cosa antiquada i prescindible esdevingui un valor a recuperar. El "vell" seria sorprenentment nou: organització desinteressada d'excursions = voluntarietat; barreja d'ambients de joves i veterans = convivència de generacions; excursionisme cultural = recuperació del territori i de la memòria. I així succesivament: les "antigualles" que un dia van ser considerats els centres excursionistes serien una forma avançada de sociabilitat. No és una ironia, només cal una mica d'agosarament per proposar-ho així. Amb un afegit: el valor d'internet i les comunitats virtuals com a element de dinamització. I un problema: la dificultat de mantenir els lloguers dels locals cèntrics. Però insisteixo: l'excursionisme "antic" és el més modern, entre tant esport d'aventura.
Gabriel, certament no està perdut. Però l'associacionisme que vau conèixer i viure ha envellit, i no massa bé.
A banda de la muntanya sóc teiatreru (el teatre d'aficionats no és mort, però entre drets d'autor i manca de públic és moribund des que el conec) i algun cop hem anat a fer una obra al Foment Martinec i el públic eren les dones dels que han acompanyat al Xiruquero a l'Alta Garrotxa.
Vull dir que aquestes entitats (i aquest tipus de gestió del "lleure") està tocat per la "professionalització", la "mercantilització" i, sobretot, per la idea absurda (o no tant) de viure del lleure... I que comprometre's no és un valor en alça.
Esparver, sóc conscient que aquest associacionisme ha envellit, si és que no és mort. Però crec que amaga elements que, en no sé quin futur, seran vistos com a "novedosos" i "plens de valors". La professionalització en si no és dolenta --m'enorgulleix veure que hi ha guies professionals de muntanya-- però crec empobridora que tota proposta de lleure muntanyenc "modern" sigui d'orientació comercial.
Les formes associatives que l'excursionisme prendrà en un futur que ja és present hauran, segurament, d'aprendre de formes de sociabilitat properes, i aleshores, introduïr en elles els propis valors. I em sembla importantíssim l'organització d'un ciberexcursionisme de la Web 2.0, federat, perquè no.
Gabriel, tanmateix el món dona moltes voltes i, de fet, quants "revivals" en tot ordre de coses no hem viscut ja?
Hi ha "molt de tall" en la teva reflexió, que comparteixo força pel fet que crec que va a l'arrel: l'associació de les persones compartint uns valors determinats, en aquest cas els excursionistes, com a element fonamental, que passen èpoques millors o pitjors depenent de les noves formes, en cada moment, d'interacció en la sociabilitat.
Hi ha algunes idees del teu comentari que m'animen a recuperar-les, per necessàries també segons el meu punt de vista, en futurs "posts".
Jo canto en una coral de barri, Esparver, i quan fem una cantada o concert en una església, centre cívic o altre local públic, el nostre auditori son els parents i pocá gent més. En canvi, mai hi havia hagut tantes corals de la guerra ençà (d'abans, proporcionalment a la població, no sabria dir-t'ho).
Oi que segueixes fent teatre? Oi que hi ha moltes associacions teatrals afeccionades?És clar! Ja voldria jo que ens vinguéssin a sentir les dones del Foment Martinenc. La qüestió d'on son els homes, pel que fa al teatre, al cinema, a la cançó, etc., és tota una altra qüestió.
Tu fas teatre, jo canto, i tots dos fem excursionisme. En grups i entitats, que més sanes o més malaltes segueixen sent el pal de paller.
Òndia, jo també era a Oix, ho veuràs pel meu blog, a veure si un dia et dones a conèixer i ens podem saludar, misteriós Xiruquero! També em vaig trobar per casualitat una companya de la feina amb la família, hi havia molta gent, espero que ja t'hagis eixugat de la mullena i que no t'hagis encostipat.
Sobre l'excursionisme, estid d'acord amb Gabriel, el 'modern' serà allò antic, al capdavall. Sovint es creu que determinades coses són obsoletes, però de vegades rebroten amb força, de forma inesperada, certament no són com abans, però sí molt semblants. Cap casteller de fa unes dècades hauria pogut imaginar l'embranzida d'aquesta activitat, en canvi la sardana sembla passada de moda, però hi ha més músics joves que mai. Pel que fa a les corals, el mateix.
Fa anys, molts, ningú hauria pensat que tornaria la monarquia, he, he, i ja veieu.
Sovint es parlar del pobre Molino, tancat, fent referència a que es tractava d'un gènere obsolet, però no va tancar pas per manca de públic i moltes sales petites de festa que fan 'coses semblants' tenen públic. L'havanera va estar durant anys 'oblidada'. No hi ha res mort del tot, tot té el seu moment i de vegades falta algú amb empenta i una mica de carisma que ho promocioni.
En Gabriel fa referència també a la convivència entre generacions, precisament aquests dies, quan es parlava del maig del 68, es feia referència també a que va representar l'inici d'aquesta compartimentació generacional: els joves amb els joves, els vells amb els vells. Ja ho hauríem d'anar superant, també. I paro perquè m'enrotllo massa.
Certament xiruquero, on són els homes és un misteri. Però el que si que noto des de que em moc pèl món de l'associacionisme cultural -apa, que m'he quedat ample- és que més enllà dels que ho deixen una temporada en tenir criatures (quin remei) la gent rota molt i sempre som els mateixos a tot arreu.
Publica un comentari a l'entrada