dijous, 22 de maig de 2008

Sant Pere de Reixac

Avui vinc de Sant Pere de Reixac, amb els companys veterans.
Ermita aturonada damunt el marge esquerra del Besòs, damunt d’un dels darrers petits contraforts de la serralada litoral, també dita de Sant Mateu, pel cantó del Vallès.



Val a dir que el grup de veterans ens hem trobat un dia pixaner. Pixaner i insuls fins a migdia, amb aquella mena de xim-xim que no saps ben bé si et mulles o no, i que amb tant d’encert –no sé a quin racó de les Espanyes- en diuen calabobos.
Hem esmorzat a un bar de Montcada, el poble de l’"Asland" i "La Valentine", i un dels pobles més crucificats per vies de comunicació, d’aquest país –va cometre l’error de créixer a l’entrada nord de Barcelona -.

Amb el xim-xim començant a caure hem anat a traspassar pel pont el Besòs i seguir-lo aigües amunt, passant pel costat de tot una colla d’horts d’aquests que els jubilats d’alguns pobles han pres de la vora del riu per fer-hi uns quants enciams, quatre tomàquets i, si s’escau, fer-hi una carnada amb la família els diumenges. Hi ha pobles que, tot i ser il·legals, a fi de donar-li una mica de cara i ulls ho han reglamentat mínimament.
No crec que sigui el cas d’aquests pels que hem passat: les tanques fetes amb llaunes de tota mena, fustes, somiers vells i altres andròmines de lo més variat, tenien un aspecte depriment que m’ha recordat les últimes barraques que havia vist a Montjuïc (el de Barcelona).

Això sí, gossos bordant, tots els que vulgueu, en una mena de cor de la ràbia, i mai més ben dit, des que ens ensumaven arribar fins que havíem passat un tros enllà. Vet aquí. Quines coses. I caient el xim-xim.

Ens hem anat enfilant cap a can Fàbregues, que és una gran pairalia enrunada a mig camí de Sant Pere. Em sembla que és can Fàbregues, però no n’estic segur perquè, al mapa, a prop hi ha una altra masia que no he vist. Potser sí que deu ser-ho perquè la masia era prou important i al començament del camí, ja en aquest costat de riu, hi ha una indicació de "camí de can Fàbregues".

Poques coses hi ha tant tristes com una masia enrunada. Oi? Veure les restes d’una pairalia com aquesta, tant gran com havia estat, em porta sempre a tancar els ulls i imaginar el tràfec de quan era un lloc ple de vida, amb la gent feinejant, el bestiar –si era el cas- la roba estesa, i tantes coses de la vida normal d’una casa habitada.
Recordo que en els meus primers anys d’excursionista, o sigui al final de la meva infantesa, la majoria de les cases per les que passàvem eren habitades i si més no, sempre ens creuàvem un "Déu vos guard" o un "adéu siau" amb la gent de la casa.
Tristament, això del "Déu vos guard" o l'"Adéu siau", salutacions tant nostres com nobles, estan enrunades com les masies, i formarien ja part del passat si no fos que determinats elements recalcitrans -entre els quals els xiruqueros, dels que me n'orgulleixo de formar part- encara les emprem.
Sovint, ens aturàvem i els grans parlaven amb ells, algunes vegades per confirmar que anàvem bé, d’altres, simplement, per fer una petita estoneta de conversa si no fèiem nosa. A voltes a mi em semblava una pèrdua de temps, altres vegades escoltava amb atenció aquelles converses aparentment intranscendents. Que més endavant he enyorat. Que ara enyoro profundament.
Recordo un dels grans d’aleshores, que ja fa uns anys que tresca per les muntanyes del Més Enllà, de caràcter extrovertit i aparentment –a voltes- una mica carallot, que sempre que podia buscava conversa amb la gent de les masies: "heu d’aprendre a escoltar, nanos".
Sí, ara ho enyoro profundament.

Em resulta corprenent i melangiós alhora, "escoltar" el silenci de les runes, sentir la remor de les herbes en fugir qualsevol animaló de la meva presència en acostar-me a la casa.
Un arbre mort és un cadàver com qualsevol altre, corprenent, almenys així m’ho sembla a mi, però les runes d’una casa sembla que encara servin, ni que sigui per un moment, la sensació d’escalf d’aquella llar de foc de la que mai més hauran de netejar el sutge de la xemeneia.

Avui, malgrat tot, he vist voltant la casa unes mates de ginesta, de bona flaire, que he ensumat a pleret en les poques flors que quedaven per mor de ser massa a prop del camí.
Dalt a Sant Pere, una modesta però magnífica talaia, un lloc deliciós al que sempre torno ben de gust, una de les germanes de la petita comunitat de monges que hi viu ens ha obert l’església per anar a veure la magnífica talla de la marededéu. Com diu l’explicació de la part posterior d’una nova edició, feta el juny de l’any passat, dels Goigs en Lloança de la Mare de Déu de Reixac, una imatge que "hauríem de datar en un romànic tardà o protogòtic (transició dels segles XII al XIII)".

Cap a migdia el núvols han pujat i s’han anat trencant mentre baixàvem pel mateix camí que hem pujat.
Ui! Veig que avui tinc ganes d’escriure. Deixem-ho aquí. Deixem-ho amb el ritornello, com diuen el italians, dels goigs suara esmentats, que reflecteixen aquella religiositat popular d’altres temps:
"Pels set goigs, oh Mare pia!
Que en el cor vàreu sentir,
Escolteu, Santa Maria,
Nostre prec que vol florir!"
(Es poden engrandir les fotografies "clicant" al damunt).






4 comentaris:

enric ha dit...

Sant Pere de Reixac és una ermita acollidora, recollida i atraient. Hi vaig ben bé dos o tres cops cada any. I pels missaires hi ha una petita comunitat activa i combativa i un capellà carismàtic

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Així em deus poder confirmar que la masia enrunada és can Fàbregues, oi?

maria moncal ha dit...

m'ha fet gràcia trobar el teu bloc , m'agrada les reflexions que fas quan escrius.
A vegades també ho he pensat que ja quedem pocs els que caminem per aquestes contrades, però no importa fa goig d'escoltar la remor del bosc, contemplar el paisatge i sentir la pau que trobem a planes i muntanyes, cosa que no seria possible si fóssim una munió de gent, per tant que per molts anys ho puguem gaudir!
salutacions
maria

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Sí Maria, que per molts anys ho poguem gaudir.
Complagut de la teva visita al bloc del Xiruquero-kumbaià, que espero que no sigui la darrera.
Salutacions.

(Ara vaig a "veure't")