dilluns, 2 de juny de 2008

Sant Geroni i boira.

Vaig pensar que ahir era el diumenge adequat per anar-hi. Em venia de gust feia dies de pujar a Sant Geroni, a Montserrat, que, comptat i debatut, potser devia fer deu anys! que no hi pujava.
I la vaig encertar pel que fa a la quantitat de gent circulant per dalt.

Al monestir no té dita. Ja se sap que sempre hi ha molta gent, encara que faci un dia tapat com ahir. Precisament ahir hi havia la trobada de la Unió de Colles Sardanistes, que celebràven els cinquanta anys de la Unió.
Refot, de tot fa una pila d'anys.

Vaig anar a esmorzar a Sant Miquel, on només em vaig trobar amb una colla de quatre de Sitges. Allí semblava que la boira jugués amb nosaltres, com si fóssin espectadors en un cinema, descobrint ara el paisatge per després tornar-lo a tapar, i sant tornem-hi.

Després pel camí nou cap a Sant Joan, que ara està asfaltat -suposo per a permetre el pas de bombers, altrament no tindria cap sentit- i cap a Sant Geroni.

Vaig caminar sol quasi tot el recorregut, només creuant-me molt de tant en tant amb algú, com ara un grup de quatre, armats amb els dos bastons punt zero que, pel que sembla, per a molts ja son preceptius fins i tot per plà. Resulta que jo també m'els vaig endur i no els vaig treure de la motxilla. Definitivament no m'els enduré si no és que vagi a algun lloc de pendents molt acusats, perquè l'experiència és que, normalment, em foten més nosa que servei.


L'ermita de Sant Geroni segueix tenint el cobert que alguns aprofiten per a vivaquejar. En canvi, ja fa temps que la de Sant Miquel no el té, tant bé com anava per a aixoplugar-s'hi, i ara -ja fa temps- només queden les columnes a redós, potser per a ajudar-nos a enyorar el cobert. Afortunadament vaig poder esmorzar-hi tranquil perque no plovia, malgrat la molta boira que no era pixanera.


Vaig disfrutar tot el recorregut, tant el d'anada com el de tornada que, aquest darrer, vaig fer desfent el camí en comptes de baixar pel Plà dels Ocells: a la fondalada hi havia una boira molt persistent, i anant sol vaig témer la possibilitat d'un costellada per mor de la mullena de les pedres. Una altre dia serà.
Que n'és de bonic l'espectacle de la boira! Tot i els inconvenients, com ara que essent a dalt no es veia res. Ben res. En baixar, em vaig aturar una estoneta a veure com la boira jugava amb el Cavall Bernat.




Per cert, tornant a casa vaig llegir al seu bloc que precisament el dia abans el Muntanyenc hi havia anat a fer la via Anglada-Guillamón.
I vaig recordar una nit estiuenca de vivac, a les columnes neogòtiques de la plaça del monestir, que el nostre grup vam compartir amb ells i dos més, que no recordo quí eren, on ens van explicar que es preparàven per aquella primera "Expedición Española a los Andes del Perú". Ells anàven a fer una via i nosaltres havíem de fer la travessa fins a Can Maçana.
Això devia ser el 1960, perquè aquella primera expedició, que va fer cim, però hi va morir el muntanyenc aragonès Pedro Acuña, va ser el 1961.

En tornar a ser a la plaça del monestir, un bon -i curt- xàfec. I cap a la cafeteria a fer cua per un plat de seques amb botifarra, postre i cervesa, per dues mil tres-centes pèles de les d'abans. Fet i fotut, una mena de peatge per voler treure la gana allí.

M'ho vaig passar bé ahir. Sí senyor. I ara m'ho he passat bé fent l'escrit del bloc de motxilla. Així doncs, l'excursió s'ha acabat.