Els mitjans de comunicació emetien ahir la notícia de la mort d'un jove al Mont Perdut.
Em causa una profunda tristesa que la vida d'aquest noi hagi estat segada en aquest malhaurat accident.
Penso en ell. En els seus pares. Penso en els seus companys i en tota la gent de la Uec de Gràcia.
Penso en la, sovint, inevitabilitat dels accidents. I que hauríem de pensar i repensar moltes coses, en moments en què la desgràcia no enterboleix el cervell. No ara.
Vine aquí Senyor. Kumbaià Déu meu, kumbaià.
7 comentaris:
Una notícia culpidora, certament.
Tens raó, amic Xiruquero, a mi també se em posa la pell de gallina quan penso en aquests accidents de muntanya, a més en llocs que coneixo perfectament. Hi vaig pujar un parell de vegades al Mont Perdut de jove, i una d'elles acompanyant jo com a responsable i guia a un grup de joves estudiants adolescents, també d'uns 17 o 18 anys. A la baixada del cim, en la gelera pendent que hi ha a sobre el llac de sota, un dels nois va relliscar i se n'anava avall perillosamentr cap a l'esquerra que és on hi ha una timba molt perillosa. Els meus crits van ser enormes per dir-li que clavés el piolet ben fort a la neu i, afortunadament, i a Déu gràcies, ho va aconseguir... però l'ensurt va ser molt gran.
En llegir el teu comebntari m'han vingut al cap totes aquelles imatges i records de fa tants i tants anys. Jo aleshores tenia uns 29 o 30 anys, i ara en tinc 67.
La muntanya continua agradant-me molt, ara no puc fer aquelles ascensions en aquells meravellosos cims del Pirineu, però penso que avui en dia hi ha molta gent que surt a la muntanya sense preparació i sense prudència. S'ha massificat tot, i fa pena a vegades veure colles que circulen mal preparats, mal calçats, sense aquell esperit que ens inspirava a nosaltres, els xiruqueiros - combaiosos.
Salut i força company
En l'experiència que expliques, Salvador, tot va quedar una anècdota. Afortunadament, així és en la majoria dels cassos.
Apuntes alguna reflexió que no és pas baldera, però com he dit en el "post", potser ara no és el moment d'entrar-hi: com en l'aplicació de justícia, cal deixar refredar els fets.
Crec, però, que valdrà la pena tornar-hi.
Efectivament una tràgedia. Portem una temporada fatal. Fa uns dies un altre noi jove de comarques a la Kuffner del Montblanc. Pel pont de Sant Joan una veterana del CEC per una allau a l'Estargne. Unes setmanes enrera un parell de companys per una altra allau.
Mai no som prou conscient de la nostra fragilitat. La nostra dèria ens porta sovint al llindar del desenllaç fatal.
Com dius, cal fer les reflexions en fred, no en calent.
En tot cas ara cal pensar en el drama que està passant la familia. Una abraçada d'ànims per a ells i tots els companys.
Els accidents ens persegueixen, no puc estar-hi més d'acord, però vols dir que no és tan sols qüestió de fatalitat i estadística ?
La massificació porta inevitablement un augment d'accidents per pura estadística. Abans els allaus queien igual que ara, però era més difícil que enganxessin a gent a sota....
Edu va morir feliç perquè ell ens va dir que escalar era la seua vida.Les muntanyes van ser el seu bressol al Pallars Sobirà, el seu taüt als Alps. Estava preparat, anava preparat, era prudent i meticulós, ens deia que la corda no es trencava mai i la seva era nova, la repassava tota a cada tornada. Per amor als cims va anar als Alps a acabar el projecte de fi de carrera que ja presentava el dia 10 de juliol a Grenoble i es va donar un premi al Montblanc.Morir escalant és el seu homenatge a la vida. És el nostre heroi tendre i gegant.Ell ens havia dit que volia les seues cendres per les canals del Pui, allí ens somriu ara valent i,com sempre, ens diu:pit,collons i amont!!!. Jo sóc una mare trista però forta gràcies a ell.
No em costa gens d'entendre l'amor a la muntanya i a l'escalada, i menys en una persona jove.
Em costa de païr la fatalitat.
La meva més sincera condolença.
Publica un comentari a l'entrada