Arriben a creure que posseixen la terra.
Que posseixen una alçada perquè l'han assolida amb una bicicleta.
Que han vençut un cim perquè el cim els ha deixat pujar.
Pobrets, creuen que la muntanya és seva perquè l'han pujada i baixada corrents.
Fan, al cap i a la fí, com si la terra, com si la muntanya, fos qualsevol bé d'ús, com qualsevol de les seves andrómines, a la major glòria del modern Icarus.
Però a Icarus el sol li va fondre la cera de les ales. I va caure.
Tots aquells que fan de la supèrbia el seu camí, cauràn.
Perquè son ells qui pertanyen a la terra. I no la terra a ells.
Ells, pobrets, menystenen el sagrat.
4 comentaris:
Hi ha una cosa que sempre he volgut saber:
Som de la terra, o sóm la terra?
No et passes un pèl ?, ...
Hola aliavivo, benvingut al bloc del Xiruquero-Kumbaià i, com es diu en aquestes ocasions, "encantat de conèixe't".
La segona pregunta és una mica retòrica, no creus?
La primera, en canvi...
No vaig passar de la filosofia del batxillerat (quan hi havia batxillerat i quan en el batxillerat hi havia filosofia), per tant em limitaré a opinar que ser part d'una cosa no vol dir necessàriament ser "la" cosa.
Salutacions.
Tot i ser més de "La muntanya venerada" que de "Buscaremos un lugar para amar y soñar", la pertinença a coses sagrades sempre m'ha fet basarda. Per això no m'hi acabo de trobar amb aquest tipus de lligam amb la terra.
D'altra banda, estic segur que aquests de qui parles no els espanta que els diguis que tard o d'hora cauran. De fet, diria que molts d'ells no els veurem caure, ja que si pugen, no és pas pel mateix camí.
Jo pense que inevitablement som part de la terra, hi estem lligats per vida i per mort.
Ara bé, ells s'han fet seua la terra, han arribat al cim, han matat al Déu de la muntanya, hi han instal·lat el Casino "La Montaña adinerada". I Òbviament han obert una gran autovia perquè la resta dels mortals pugem al cim per seguir pregant per la nova religió.
Publica un comentari a l'entrada