dilluns, 14 de juliol de 2008

Ocell de dia

M’estava mirant la fotografia que publicava ahir l’APOD català (Astronomy Picture of the Day), del cel de nit a la Vall de la Mort, a Califòrnia. Un dels llocs amb menys contaminació lumínica del planeta actualment, segons diuen. M’impressiona la visió.

Fa molts anys em va impressionar, i quasi aterrir, una nit de llàgrimes de Sant Llorenç, quan l’àvia em va fer anar, només traspassant la plaça, a buscar un càntir d’aigua a la font en aquell estiu de restriccions elèctriques, tant xafogós.

Em va impressionar, a la Creu de l’Aregall, quan la llum més propera era una bombeta a la masia llunyana de Ca n’Aregall, ajaguts, fent vivac, aquell cel.

I dalt a Sant Geroni, en un espectacle magnífic, que ja no sé destriar entre el record i la imaginació.

I prop del refugi Sant Jordi, intentant establir alguna relació entre el so d’alguna esquella i la llum de Sírius.

He volgut copsar, embadalir-me i emocionar-me amb el cel de nit.
Però Déu m’ha fet ocell de dia, que clou les parpelles amb el capvespre.

A estones, però, puc endinsar-me a la nit, on i quan la nit no és segrestada.
Aleshores, puc passar d’experimentar la faisó d’una bellesa infinita a una humilitat aclaparadora.

3 comentaris:

Antoni ha dit...

Jo també soc un ocell de dia, però quin gran espectacle que tenim quan mirem el cel en una nit estrellada. Salutacions.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Cert. El fet però, és que vivint on vivim, la presència del cel nocturn ens passa desapercebuda.
Salutacions igualment,Antoni.

maria ha dit...

és bonic de comprovar que els records bonics de les experiències passades romanen sempre amb nosaltres!
gràcies per recordar-m'ho
maria