dijous, 21 d’agost de 2008

La Picossa

La Picossa, des de Santa Magdalena de Mucoró

Son camins amables, corriols eixerits, sovint pujant pel dret, aquest darrers, els espais deixats per les parets de pedra seca ensorrades de les feixes, on resisteixen, ja bords, exemplars d’aquells ametllers, o ametlers, com es diu en aquesta terra, o oliveres que, per no esporgades, presenten una cabellera de fi brancam.
Son camins amables sota una llum clara, que traspassa un aire eixugat pel cerç. La llum és intensa i em calen les ulleres de sol. Però me les trec tant de pressa com puc, que les ulleres de sol canvien els colors, els transformen, els esguerren.
I vull veure i "beure" aquesta llum.
A la meva dona no li calen tant les ulleres i s’estalvia els moviments més o menys continuats de posar i treure que, de tant en tant, em fan entrebancar.
La Picossa, eixerida, alça la testa damunt les planes per a mostrar tot el ramell de germanes que, llunyanes, l’envolten, de la serra de Tivissa al Montsant, Cavalls, Pàndols, etc.. i oferir-nos a vista d’ocell el millor esguard de la cubeta de Móra.
Hem vingut a les muntanyes de Móra. De Móra d’Ebre. Hem vingut a la Picossa. Que son les muntanyes "de" Móra. Hi ha muntanyes que son més les d’algú que no pas d’altres. És un sentit de possessió, al menys el que jo tinc, que no exclou si no els destructors, perquè agrada que es conegui allò "nostre", allò que tant estimem.
Com a mi em passa amb aquella serra a tocar del meu poble i que també tanca Barcelona pel nord, em sembla que la gent de Móra deu considerar aquestes muntanyes les seves. Ho son, indubtablement. I malgrat tots els malgrats, a mi em sembla que les cuiden.
I ens les han ofert aquest dies, sense que ho sàpiguen, per a que poguéssim caminar-hi, passejar-hi, gaudir-ne.
Efectivament, el web de
l’Agrupació Excursionista La Picossa, de Móra d’Ebre conté tota una sèrie d’explicacions sobre els camins del massís, fetes amb la cura d’aquell qui estima allò que explica. I les hem seguides, en part, per a fer-nos els itineraris a la nostra mida.

Hi haig de tornar. Per a caminar-hi més. Per a conèixer millor els seus camins, les seves ermites, les seves coves, els masos i masets que esquitxen el país.

2 comentaris:

Gatsaule ha dit...

Veus, aquest és un país que no conec pràcticament gens. Com tants altres, de fet !

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Precisament també per això, Gatsaule, no deixarem mai de ser excursionistes.