La visita al Moncayo

El Moncayo des del mirador d'El Buste

No hi havia estat al Moncayo, per bé que l’havia vist en passar en alguna altra ocasió quan vam anar a terres de Sòria.
Diguem que era una visita "pendent", paraula que poso entre cometes pel fet que tots aquells espais naturals desconeguts queden, en la meva voluntat, pendents de veure.
Una manera com un altra de fer-me la il·lusió que allà, com ençà, em criden uns espais que em seran furtats –només ben poca cosa es pot veure i fruir en el curt espai d’una vida- als ulls enamoradissos del Xiruquero.

Em costa molt d’entendre a companys, o no companys, quan parlant dels seus viatges o excursions diuen que "han fet" Alemanya, que els Dolimiti ja "els han fet", que han "fet" el Canadà, per exemple.
D’acord, és una manera de dir, una forma d’expressió. Però per molt que m’hi esforço no arribo a entendre com es tria tant sovint aquesta paraula. Fet. Talment com aquell que diu "feina feta" o "dat i beneït". Com si havent estat als Dolomiti una o cent vegades, se’n pogués deduir que ja està, que no n’hi ha més, que ja està fet i per tant anem per altra cosa.
Afortunadament la gent, segons quan i segons per a què, som força diferents.
I dissortadament, també segons quan o segons per a què, som força gregaris.

El santuari de la Virgen del Moncayo, des del camí de San Gaudioso

Es tractava de veure el Moncayo en una bona passejada amb el cotxe. L’altra dia vaig parlar d’una de les fonts que de mitja muntanya amunt, en direcció al santuari, hi ha.

L’espai natural de La Dehesa del Moncayo, que aquest és el nom de l’espai protegit, que es correspòn a la part aragonesa, pel que vam veure, fa un gran goig, a més de les seves característiques naturals, per la manera com es gestiona.
L’arranjament de les fonts, per exemple, és suficient perquè la gent en pugui fer un ús relativament còmode, sense que hi hagi introducció excessiva d’elements estranys: tot just un trocet empedrat just abans d’arribar a la font que sigui, unes poques taules de fusta i l’espai, cobert de troncs tallats, on queda dissimulat el contenidor d’escombraries.
Neteja a tot arreu. Més ben dit, cap deixalla, res estrany a la muntanya en els paratges que vam visitar.
Fa molts anys, i em permeto de fer una meandre, la vila de Sitges va encunyar i manté una dita, reproduïda en moltes rajoletes, que diu "La netedat és un gran senyal de civilització". Cert i molt cert.
Així doncs, el Moncayo que jo vaig veure és un espai "civilitzat", que vol dir, contràriament al que molts creuen , simplement respectat.
Que no es pas poca cosa, per cert.
Per què natura i civilització han de ser mots antitètics? Si és ben al contrari! : quan menys civilització menys natura, i també quan menys natura menys civilització.

Era conscient que no pujaria dalt el cim.
La meva dona no hagués posat el mínim inconvenient a que ho fes, si així ho hagués volgut jo, per bé que ja no li fa gràcia veure’m marxar sol.
Però ara ja soc jo qui, en espais desconeguts, sent ja una mena de basarda, una mena de desconfiança en les pròpies possibilitats. El Xiruquero-Kumbaià, mentre d’altres de la seva edat encara estan com a roures i que per a molts anys, forma part de la majoria de mortals que ja s’han de plantejar les possibilitats amb un pèl més de prudència.
Em vaig conformar amb la conversa i el relat que al restaurant del santuari van fer-me, de la seva pujada al cim, un grup de joves aragonesos. I en mirar els plànols.
I en el missatge que, en baixar, ens va donar la muntanya que, al capvespre, ens va obsequiar vestint-se amb els millors i més sensibles colors del ponent. La muntanya es va saber estimada.
I ens va correspondre.