Una flor de marbre.

Potser del pis del damunt va caure. Tal vegada l’hagués arrossegat una ventada.
El fet és que, a terra, al llindar d’una porta del balcó, juntament amb pols i unes puntes de cigarreta –també portades pel vent, també caigudes de més amunt ?- hi havia una fulla de flor de marbre.

La flor de marbre és una planta que m’agrada. No l’he coneguda, probablement perquè no m’hi havia fixat, fins que he estat una mica gran. A casa no n’hi havia. Tampoc no recordo haver-ne vist al meu poble.
De fet, a la meva infantesa i joventut hi havia poques plantes ornamentals. Aleshores, en general, hi havia poques plantes ornamentals a tot arreu.
Segons com, als cancells de les cases hi havia el test de "les fulles", aquella mena de lliris de fulles grans i d’un verd a voltes intens, d’altres moderat, que només molt de tant en tant feia una flor.
A l’eixida, més que res, els geronis. No em corregiu, si us plau, que al meu poble dèiem geronis i no geranis. I allò que s’ha mamat té el regust dolç. La correcció, en aquest cas lingüístico-normativa, només em serveix per a parlar, si és el cas, d’aquestes plantes, però no dels nostres geronis.

La flor de marbre és una planta extraordinàriament dotada per la Mare Naturalesa. D’arrels aèries i tija transformada imitant flors, és carnosa, resistent a la sequedat i capaç de reproduir-se només deixant caure a terra un dels falsos pètals de les suposades flors. Quan floreix fa sortir una petita branqueta que generarà unes flors petites, blanques, modestes, però belles.

La fulla de flor de marbre havia anat a parar al racó de la llinda on prèviament s’havia acumulat mig dit de pols. Tal com fan, havia començat a fer una petita nova tija i estirat unes finíssimes arrels a la recerca de terra, en aquest cas de la pols.
Però en tant precàries condicions, no hagués reeixit en aquell terra del llindar del pis malauradament buit.
Vaig agafar la fulla de rosa de marbre i me la vaig emportar a casa. Ara és a un test.
Té l’oportunitat d’arrelar si a l’excrescència li queda prou aliment de la fulla de la que surt, que ja es comença a assecar. És la seva lluita per la vida, el seu a-gonos.