dilluns, 15 de setembre de 2008

Sic ut transit gloria itinere.

Tot just fa una estona que hem acabat de buidar les maletes, bosses i tota l'enderga.
No entenc com portem tant de fato per anar uns dies fora. A veure mon, com jo dic.
Perquè el món se'l veu a dos carrers de casa, foravila o foraciutat -segons toqui- a pocs quilòmetres o a més.

Una de les grans experiències personals que en vaig treure dels anys que vaig anar al camí de Sant Jaume de Galícia, va ser l'evidència del poc que s'ha de menester per a viure. Es viu amb el que es porta a la motxilla. Avui, demà, demà-passat i tots els dies. La motxilla és la gran companya, la reserva amiga de l'imprescindible. Quatre coses, deu quilos en el meu cas, suficients per a recórrer centenars de quilòmetres i viure milers de sensacions.

Cony! però com que anem amb el cotxe, embolica que fa fort, fot-li fato que la burreta no protesta.
I em sembla talment com si féssim mudança.

Els pesos del rellotge de paret son tocant a terra. Em fot mala estrugança això que el rellotge de paret hagi exhaurit el temps. Em recorda la cançó de Brel, que al cel sigui, "Les Vieux", quan diu tant gràficament:
"...la pendule d'argent,
qui ron, ron, au salon,
qui dit oui, qui dit non,
et qui nous atent."

La rosa sinensis, l'hibisc, ha aguantat força bé, tot i que les fulles criden que tenen set. Els geranis també. Altres plantes han pagat la nostra absència amb la seva vida. Merda.

Quanta cosa bona m'estic perdent dels blocs de la dèria i de les altres dèries que visito normalment? Molta. Segur. Però els propers dies em posaré al dia. Després de l'espai físic, de tantes imatges gravades a la retina, tornaré a volar, com a Petit Príncep, pel ciberespai.

2 comentaris:

Salvador ha dit...

Benvingut a casa...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies Salvador. Tu ja has fet molta feina explicant-nos les sortides. Ara potser em tocarà a mí, quan vagi ordenant les notes del bloc de motxilla.