Amb aquest cony de temps que ens fa aquests dies, de temperatures i humitats elevades, resulta que la caminada, moderada, d'aquest matí, m'ha fet cansar com si haguéssim caminat molt més.
Una cosa és acabar la excursió amb aquell cansament dolç que sembla talment un premi, i una altra de ben diferent acabar amb els peus escaldufats i una sensació buida de cansament sense haver fet la "feina", o havent fet una feina molt poc feixuga.
Els veterans normalment -parlo del meu grup- ja comencem a l'octubre per mor de no trobar-nos amb calorades, que no son res d'estrany al setembre. Però caram, a mig octubre i amb aquesta xafogor, potser que ja n'hi ha un gra massa.
Les muntanyes de l'altre cantó del riu estaven com difuminades per les boirines i, si no fos que em sé la línia de carena de memòria, m'hagués costat d'identificar-les.
La veritat és que ja tinc ganes que arribi una mica més de fresca o que foti un xàfec d'aquells de tardor que es fan dir sí-senyor (i que son objecte de "notícia" a tévétrès talment com si fos la primera vegada), i netegen l'aire. Quan toqui ja tocarà. Però jo ja en tinc ganes.
Una cosa és acabar la excursió amb aquell cansament dolç que sembla talment un premi, i una altra de ben diferent acabar amb els peus escaldufats i una sensació buida de cansament sense haver fet la "feina", o havent fet una feina molt poc feixuga.
Els veterans normalment -parlo del meu grup- ja comencem a l'octubre per mor de no trobar-nos amb calorades, que no son res d'estrany al setembre. Però caram, a mig octubre i amb aquesta xafogor, potser que ja n'hi ha un gra massa.
Les muntanyes de l'altre cantó del riu estaven com difuminades per les boirines i, si no fos que em sé la línia de carena de memòria, m'hagués costat d'identificar-les.
La veritat és que ja tinc ganes que arribi una mica més de fresca o que foti un xàfec d'aquells de tardor que es fan dir sí-senyor (i que son objecte de "notícia" a tévétrès talment com si fos la primera vegada), i netegen l'aire. Quan toqui ja tocarà. Però jo ja en tinc ganes.
La sensació de tardor al bosc jo no la sé definir, i com que parlo del "meu" bosc, que no té gaires arbres de fulla caduca, no cal que m'esmerci en meandres de descripció cromàtica.En un temps hi van haver bolets. Molts. És molt bona terra. Ho sé per experiència personal.
Però el bosc va passar de ser el bosc, a ser un lloc "desbarjo ciutadà" en aquesta mena de llenguatge eco-pijo que domina els ajuntaments dels pobles de la zona. I vet aquí.
Les ginesteres, tot i ja nues, m'ha semblat que encara maldaven per a oferir un record olorós al nostre pas.
I la bassa.
La bassa estava preciosa a la llum del sol. 
No era hora per a sentir-les, però m'ha ressonat a la memòria el raucar de les granotes tot fent un concert de capvespre aquella nit d'acampada allà a prop, aquella nit ja perduda a la profunditat del temps.
Tot plegat, una excursió matinal del Xiruquero-kumbaià i els seus companys. Que duri.
Tot plegat, una excursió matinal del Xiruquero-kumbaià i els seus companys. Que duri.
I que foti un bon xàfec.
8 comentaris:
Hola, t'he vis en un comentari de La Panxa del Bou i pensava que et coneixia, però no, m'agrada la segona foto que has posat, té una claror molt blanca i hi ha un bon contrast, això que els verds són molt difícils. Ets un excursionista com jo, també anem un grup. El dissabte pujarem a Llo (Alt Conflent) pel GR 10 a fer una petita caminada i la remtarem fent un bany termal. Allà soposo que sí trobarem colors de tardor. Ja en tinc ganes! Felicitats pel teu blog
Ahir vaig escapar-me a l'Aragó, amb calma, passant per carreteres secundaries.
El camp està molt maco. L'aire està net...
I ets un bon fotògraf.
Gràcies M. Antònia. Feliç caminada pel Conflent.
Pintora i excursionista, tenim coses en comú. Fins i tot fores capaç de cantar el kumbaià o el Vell Pelegrí?
Ves a saber, potser sí que ens coneixem.
Com que ets pintora i has anomenat els verds, te'n diré una que em va dir un pintor un dia: "els verds existeixen a la natura, però no han d'estar mai a la paleta".
I com que he vist el teu bloc, en poso un exemple teu, el quadre de Montserrat que, per cert, m'agrada molt.
Parla'ns de l'escapada a l'Aragó, Esparver. Enguany per a mí ha estat l'any de l'Aragó, Albarracín, el Sobrarbe, la comarca d'Alcanyís, el Moncayo...
No és que jo sigui bon fotògraf, és que tú t'ho mires amb bons ulls.
Salutacions.
Ostres!! Però si es la bassa de Can Planes. Vaja! Veig que trepitgem els mateixos boscos. I la muntanya que es veu a la primera foto.. també m'és familiar. Salutacions
Antoni, tanmateix la bassa de Can Planes.
I la muntanya de la primera foto la coneixes bé, segur, per això t'és familiar: és el Puigmadrona des d'aprop de Les Escletxes del Papiol.
Salutacions.
Veig que surts poc de les muntanyes de l'entorn de Barcelona, i no és que no s'ho valguin, no... Suposo que tots tendim a sortir prop de casa quan ens fa mandra d'anar més lluny.
Ah, i jo si que te la puc cantar: "Vell pelegrí, jo vaig fent via..."
T'he respost el teu comentari al meu bloc, però també t'ho faig aquí per si de cas no l'arribes a llegir...
Et deia:
Eeiii Xiruquero...!!!
M'encanta que un home actiu com tu digui que discrepa. La veritat és que a mi els sudokus no m'han atret mai. Em dona la sensació d'estar perdent el temps inútilment, però respecto que hi hagi gent que els agradi.
Del que sí que estic convençut és que el que de veritat ens pot mantenir en forma és fer les caminades i excursions a les que som tan afeccionats, jo malauradament ara, per un problema en una cadera, no puc practicar gaire, i trobo molt a faltar les sortides a la muntanya... Això sí que oxigena i desperta els sentits, oi amic?
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada