Il·lusió

Haig d’admetre que em fa molta il·lusió.

He estat remenant mapes, veient notes, furgant per blocs internàutics.

Dimarts passat, en el centre excursionista pel que em bellugo amb més freqüència, va sortir, com bolet de tardor, la possibilitat de que quatre anéssim a fer una excursió.
Després de parlar-ne, vam quedar que avui, dijous, ens hi tornariem a trobar, cadascú amb una proposta, i decidiríem on anar. Triarem una de les propostes i les altres tres quedarien per a fer en altres ocasions. (Osti! vaig pensar, vol dir doncs que hi ha la possibilitat que tinguin una certa continuïtat?)
Un grup de quatre, com en els bons temps, caminant pel país. Això fora un luxe asiàtic, com se sol dir.
No sé que en sortirà, però la possibilitat m’aixeca la moral.

Precisament l’altre dia, un amic blocaire, en un comentari em deia "veig que no et bellugues gaire de les muntanyes de Barcelona…". Aquest comentari, de fet aquesta constatació, em va fer donar voltes al cap.
I té raó. Molt sovint és així. Si no vull anar sol pels llocs que m’agradaria "descobrir" o redescobrir, i ja comença a fer-me una certa basarda anar sol -si no és al Matagalls o llocs semblants, on qualsevol em trobaria en una maltempsada- no em queda altre remei que afegir-me de tant en tant a aquests grups de gent que van "a fer salut", "a fer senderisme", que l’entitat porta als gairebé mateixos llocs cada any (Sant Llorenç i l’Obac, Cingles de Bertí, etc.), per bé que camini amb algun altre company excursionista que, com jo, s’hi afegeix, aliens a les dèries dels altres.
També surto amb el grup de veterans cada dos dijous, però aquest grup ja es va plantejar de principi dues condicions: excursions matinals –llevat de la de cloenda de la temporada- i a llocs on s’hi pugui anar amb transport públic. Per tant, les possibilitats es redueixen moltíssim.

Per això em fa tanta il·lusió la possibilitat que es va obrir dimarts. Si més no, fins a aquest vespre, m’ho passaré "pipa" imaginant que farem un grupet consolidat, que sortirem amb alguna freqüència, que anirem a llocs "nous", que alguna vegada ens despistarem i farem marrada, que…

Dos minyons de muntanya i dos xiruqueros, quatre de cabells blancs –els que queden- amb les motxilles per boscos i muntanyes, mirant de no bufar massa, però tirant endavant…Ostiiiii!

No ho fotés jo malament d’entrada: portaré la meva proposta i em quedaré calladet. Anem on vulgueu –però que no sembli desinterès, eh?- que si hi ha continuïtat ja farem la meva proposta un altre dia.
Almenys fins aquest vespre, em mereixo el "Vincerò". Compartiu-lo amb el Xiruquero-kumbaià.