Penyal d'Ifach

Si les ventades que hores d’ara fa m’haguessin atrapat al cim del penyal, hauria d’haver baixat arrapat a les pedres talment com una sargantana.

Contràriament, dimecres feia un dia tranquil, assolellat, de temperatura suau. Un dia magnífic.
Pujar al Penyal d’Ifach em va fer la sensació d’aquell que s’enfila al pal major del vaixell. En efecte, el penyal s’endinsa en el mar com un vaixell que posa proa a l’immensitat blava, però amb una diferència fonamental: és terra ferma que no balla al ritme de les ones.

Als seus peus, un bosc inqualificable d’edificis gegantins tapa la llengua de terra, l’istme, que com a cordó umbilical l’uneix al continent.

El camí, des del centre d’informació del parc del penyal, s’enfila per un bosquet amable fins arribar sota la paret on, per un forat, la travessa.
És una calissa blanca molt trencada. Recorda molt i molt les calisses del Garraf, germanes de costa.
Per tant amb prou mala petja com per anar amb compte, a més de trossos prou verticals i anant sol com anava.

En tot moment el corriol, a voltes evident, sovint però molt perdedor, es va enfilant pel llom del cantó de mar fins arribar al cim on hi ha un vèrtex geodèsic. Algun petit trosset fins i tot de lleugera grimpada per a animar la pujada.
L’excursió, la pujada, és un gaudi de cel, muntanya i mar. I l’estada al cim, a més d’una lliçó de geografia de la costa de la Marina, un esplai de tota mena de sentiments.

El temps que dona la ressenya de l’excursió que es fa al web de la Colla Muntanyenca del Campello és correcte. Ho vull constatar perquè no és gaire corrent: normalment es ressenyen temps molt curts fets per gent que camina sense aturar-se i, suposo, jove.
Diuen que la pujada és entre tres quarts i una hora.
Cert. Jo vaig estar una hora i vint minuts aturant-me moltes vegades a badar i fer fotografies. I és que s’ho val.

BubbleShare: Share photos - Find great Clip Art Images.