dijous, 29 de gener de 2009

Plaça Valgamedios

Escrit així. Suposo que ve a ser "Válgame Dios", que convertit en nom passa a ser el de la placeta. Suposo. A Dénia. A prop de la ronda de les muralles ara inexistents.


N’he buscat alguna referència, alguna pinzellada històrica. No he sabut trobar res. I doncs, amb la ignorància d’acompanyanta em balancejo pel mar dels probables, tal vegada només possibles.
Un mar menys blau i suggerent que el que en aquell dia es veia des de l’antic castell aturonat –com gairebé tots- des del port, on motonaus esveltes venen a suggerir travessies enllà, camins d’escuma en una singladura que, sovint, només tenim al cap. Valga’m Déu!
Tal vegada un fet d’armes a un esvoranc de la muralla?
Potser la notícia d’una desgràcia marinera?
Ho van dir els moriscos expulsats?
Válgame Dios!

Invocar a Déu perquè ens deslliuri d’allò que nosaltres som incapaços de vèncer i que el nostre esglai quedi, com a monument viu, en el nom d’una plaça?
Contràriament, una gran alegria, una gran admiració que es transforma en una mena d’agraïment a Déu per la benaurança rebuda i que quedi aquesta, com a monument viu, en el nom d’una plaça?
Dissortadament, de la història col·lectiva en solen quedar en el record més fets luctuosos que feliços. Però mai se sap. Valdrà la pena, m’agradarà, tornar a dedicar una estona en mirar d’esbrinar-ne l’origen.

Aquells a qui no ens fa res dir el nom de Déu amb normalitat i amb respecte, aquells que encara tenim en les nostres dites i expressions, en la nostra parla, la presència del seu Nom, no tant sols ens hi sentim còmodes sinó que ens trobaríem minvats de capacitat expressiva si no ho féssim. Tal vegada siguem gent d’un temps i d’un país.
D’altres son del mateix país i d’un altre temps, vet aquí. Passa, però, que el país no sol ser el mateix en un altre temps.
No era, probablement, el mateix país d’aleshores i el d’ara, el que va posar nom a una plaça que es diu Valgamedios.
Valga’m Déu, quina bellesa! Dic quan soc a la Punta de l’Albir, sota les impressionants parets de mar de la Serra Gelada.
Valga’m Déu! Quan veig la columna de fum que ix de les mil hectàrees cremades dels peus i dels genolls del Puig Campana.
Valga’m Déu! quan me n’assabento de les desgràcies mortals que a Catalunya ha portat el vent.
Valga’m Déu!, quan tornem un dia abans cap a casa per a visitar el parent hospitalitzat per, sembla ser, una merda de virus.

Valgamedios.

4 comentaris:

El mosquit i el camell ha dit...

Ostres, fas agafar ganes d'anar-hi, certament! Ja veig que aprofiteu bé aquests dies... Gràcies per l'escrit. És molt suggerent.
Mercè

Salvador ha dit...

Amic Xiruquero, també veig que corres per terres alacantines, i per tant imagino que potser també hi ets en un viatge de l'Imserso. Realment penso que això de visitar zones de les espanyes per aquest mitjà, val la pena.
A més m'has fet molta enveja llegint la teva crònica de la pujada al penyon d'Ifach. Jo penso que si hi anés faria el mateix. Els excusrionistes sempre tenim aquesta dèria d'enfilar-nos ben amunt, a veure que s'hi veu.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Fem el que podem, Mercè. I aquests dies poc hem pogut fer, per causa del vent. Gràcies a tu per llegir-lo.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Hola Sorro, sí, tanmateix és una "ganga" això de l'Imserso. Vosaltres per terres de Castella i nosaltres a la Marina Baixa. Vam triar la opció "sense transport", de manera que amb el nostre cotxe hem fet les voltes que hem volgut i pogut.
I dic pogut perquè just l'indemà de pujar el penyal d'Ifach va començar el vent i altres projectes van quedar en no res.
Un altre dia serà si Déu vol.