dissabte, 3 de gener de 2009

Pilons, Fites, Senyals i Ninous.




Tinc un petit arxiu fotogràfic que en dic "fites i pilons" dins la carpeta El Meus Documents. Més aviat hauria de dir quatre fotografies, perquè de fet, si no son quatre, poques més n’hi ha.

Caminant per aquests móns de Déu sempre m’han cridat molt l’atenció les fites, els senyals, tot allò que serveix per a delimitar l’espai o el temps. L’espai i el temps. I m’agrada veure-les a lloc, que és on desgranen tot el seu immòbil discurs, més que no pas contemplar alguna pedra mil·liària, per exemple, en un museu.
És clar que a lloc, físicament, hi son les fites de l’espai.
En canvi, les fites del temps les hi posem nosaltres d’una manera virtual, etèria.

Son, tal vegada, el remei al mareig que ens produeix no saber on som, ni quan hi som. I per a mi, a més, el remei –gens efectiu- al mareig que em produeix el concepte d’espai-temps des que el bo de l’Albert Einstein va creure que gent com jo fórem capaços de copsar-ne clarament el sentit.

Vam anar amb uns amics a passar una fita, la del Cap d’any (perquè collons s’està estenent la moda de dir fi d’any?), a Ogassa, al Ripollès.
Pel nostre compte, s’acaba un any i en comença un altre. Vet aquí doncs que el cap d’any és una fita temporal.
En la que es fa una de les festes més estúpides que hem inventat. Això sí, jo també amb el barretet i l’espantasogres, perquè, com em va recordar un company que es devia sentir tant ridícul com jo, "allí donde fueres, haz lo que vieres". Sàvia sentència. I si no, no haver-hi anat.

Poc després que l’amo de l’hostal donés els dotze cops amb la mà de morter a una paiella, a tall de les campanades de rigor, vaig sortir a fora per a aixecar una estoneta el cul de la cadira i, sobretot, per veure la nit, aquella nit que era el final i el començament, que era la fita d’un temps.
La nit era tancada tot i que el dia havia estat prou bo. Tal vegada, penso, la boira de Serra Cavallera que jo contemplava a la tarda mentre anava lentament d’ací d’allà, s’hagués cansat i hagués decidit reposar damunt del poble.
No es veia cap estrella. Sí que lluïen les estrelletes del fils lluminosos que es posen per aquestes Festes. I què vols? M’hauria estimat més veure unes estrelles.

Vaig fer les poques passes que calen per a arribar a la Plaça Dolça i acostar-me a bocamina. Moltes mines tenen nom de dona. Més enllà de voler homenatjar alguna dama, com és el cas de la mina Dolça, em pregunto si no hi ha també un atavisme inconscient que porti a donar nom femení a lloc tant intern, tant d’entranya, com una mina. Vaig recordar també que la mina asturiana que va donar nom a la cançó, popularitzada en els Fets d’Astúries i després a la guerra del 36, era la Maria Luisa:

"nel pozu Maria Luisa
tral lara la rá, tral lará,
nel pozu Maria Luisa
tral lara la rá, tral lará,
murieron cuatro mineros
mirai, mirai Maruxina, mirai
mirai como vengo yo."

Tot son fites, tot son topalls, tot son referències, com ho és la porta de la mina, entre un mon i l’altre, entre el dins i el fora.
La fresca em feia sentir les galtes i les orelles. Tossut, buscant les estrelles, enlairant la mirada, vaig buscar el senyal inconfusible, la Fita definitiva que dona sentit a tots els espais i a tots els temps.
I des de l’inici dels temps.
I fins a la fi dels temps.

4 comentaris:

Salvador ha dit...

Carai quin canvi, amic.
D'això se'n diu any nou Blog nou... La foto de la capçalera és preciosa. La resta potser el trobo massa blanc, com molt escampat...
Veig que el cap d'any t'ha posat melancòlic i poeta. Enhorabona i qie tinguis un molt BON ANY NOU

maria ha dit...

És veritat tot són fites les que hi ha i les que ens imposem.
Posem doncs una fita per aquest any que esperem sigui millor!
Mol bon any ple de noves vivències compartides!
maria

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Hola Salvador. Que tinguis molt bon Sorroany.
És que això de les plantilles és com el prêt-à-porter i el tratge a mida: si vols "comprar fet" has de triar del que hi ha. M'està passant pel cap d'aprendre una mica d'html a veure si la plantilla, com a aprenent de sastre -o de bruixot, vés a saber,me la puc fer jo mateix.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Sí Maria, esperem que sigui millor!
..o potser, que ens hi sapiguem adaptar millor...
Ai, això dels desitjos...Bon any igualment!