dimecres, 7 de gener de 2009

La Surroquina.

En passar la porta em sento com a refugi. Just al davant hi ha la barra. Les taules ben repartides.

Abans d’estirar la porta m’he fixat en el rètol: "Cafè-bar Antiga Cooperativa la Surroquina". Del balcó hi penja un jou on hi ha lligat un exemplar d’aquesta pesta de papanoels enfiladissos.
Més amunt, a la façana, unes rajoles exhibeixen la inscripció "Propiedad de la Cooperativa Obrera la Surroquina Fundada el año 1909".
Tant se val que no hi havia de trobar minaires. Però vet aquí, penso, que entro al bar un parell de dies abans del 2009, o sia de l’any del centenari de la fundació d’aquella cooperativa de minaires.

Els companys s’han quedat a l’asèptic bar de l’hostal.

Jo he cercat un altre ambient. La meva dona diu que m’agraden "els bars greixosos".
En un sentit literal, per descomptat que no té raó. Però no va gaire desencaminada: m’agraden els bars "vius", amb humanitat, amb cartes i dòmino, amb carajillos i cendrers, amb algun renec escadusser i innocent. Se me’n refot si la mestressa "va de perruqueria" i m’importa molt i molt, si les mans que em porten el cafè parlen a primer cop d’ull dels milers de vegades que han fet el mateix gest.
Deixo el "desgreix" i l’asèpsia per a qui els vulgui.

Bado amb el pannell de fotografies i amb el armariet de menjador de casa portat al bar que ajuda a donar-li un caire especial, una mena de "benvingut a casa".
Crec reconèixer aquella olor de tabac com la olor dels Rössli, tant populars altre temps, que primer es venien de sotamà, als coneguts, perquè eren de contraban, després ja es venien a la barra amb normalitat, com les "vulgars" Fària, i fins que les ràzzies dels inspectors van fer pràcticament desaparèixer els Rössli.

Remenant el cafè –el bon cafè que m’han donat- se me'n va el pensament i em veig entrar amb dos companys al bar. Sí, és just en aquell racó que deixem les motxilles i en aquella cadira del davant hi estiro les cames mentre els altres van a la barra a demanar entrepà i cervesa. D'on venim, de Bruguera, de Pardines...?..
Però un "collons, per què et guardes la sota?!!" em torna a la realitat.

En sortir sé que, mentre sigui a Ogassa, aquest serà el meu bar.

2 comentaris:

Aka ha dit...

Un bon bar és mitja excursió!!!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

En efecte, Aka, i "et parla" molt del lloc on ets.