divendres, 20 de febrer de 2009

Sobrerroca

Potser li manquin uns quants metres d’alçada i segur que li sobra població als seus peus, per a ser una bona sortida d’ales delta.
El balcó de calissa s’abraona, immòbil, damunt la timba, enganxat a la fi del pla de Sobrerroca. També dit Les Planes de Sobrerroca.
A l’esquena del que s’hi acosta, unes enormes antenes de comunicacions fan d’actualitzat gegant quixotesc, visible de molts quilòmetres enllà i, per descomptat, de gairebé tot el Baix Llobregat.

Davant, un gran riu, font de vida i motor d’un tèxtil desaparegut. Un gran riu vingut a menys, el Llobregat, resta encaixonat, presoner, d’una gran xarxa de comunicacions terrestres. Anguileja davant del poble –un entre tants- que va permetre néixer, poble aquest, en el que vaig néixer jo.
I sembla recordar-m’ho picant-me l’ullet, fent-me la rateta amb la llum reflectida damunt les seves aigües, d’un sol, avui, esmorteït per la calitja.

Davant, encara alterós tot i les immenses ferides de la pedrera, el Puig d’Olorde alça la testa i amaga la part més nord de Collserola. I més a l’esquerra, el Puigmadrona la tanca cap al Vallès.

Un nano i el seu pare van sortir un dia d’aquell poble, van creuar el riu eixut, sense una gota d’aigua, amb el fang esquarterat per la set fins a l’altra banda, després de creuar, a totes dues ribes, camps de fruiters que maldaven per resistir la sequera. No és d’avui ni d’ahir la sequera. No és del temps, sinó del país, amb una diferència: avui llencem l’aigua sense manies i després li fotem la culpa al canvi climàtic.
El nano i son pare, des de casa, veien Sobrerroca. Un dia el pare li va dir, vols que hi anem?
Van traspassar els camps fins a sota la paret i prenent un corriolet eixerit van anar tirant amunt per un grau. El corriolet, embardissat, va desaparèixer i aleshores van fer una grimpada, amb esgarrinxades incloses, fins dalt el pla.

El nano ho recorda prou bé. A sota, camps i camps i al riu, una sentinella nombrosíssima d’arbres on, a l’estiu, la gent anava a prendre l’ombra els diumenges, menjar-hi la truita i posar el peus a l’aigua amb l’ordre taxativa a la canalla de no entrar-hi, que el riu juga molt males passades.

A l’extrem interior del pla de Sobrerroca, que encarem en tornar enrera per a baixar cap a Pallejà, l’imatge gairebé majestuosa de
Can Montmany blanqueja entre la verdor dels arbres.
És dijous de sortida de veterans, dia del Senyor de 19 de febrer de 2009.

6 comentaris:

Salvador ha dit...

Amic Pere, ja veig que com a bon excursionista, ets un matinador compulsiu, ja que comprovo que gairebé de matinada ja te m'has avançat a penjar la teva magnífica i poètica crònica de la sortida d'ahir. Especialment rememorant els teus records d'infància, d'aquell país i aquells indrets que tots tenim idealitzats i que malauradament ja no tornaran a ser.

Jo he sigut una mica més lent, però també ara, a les 11:30 h. acabo de penjar la meva. Va ser una magnífica experiència per mi que tindré segur les ganes i el goig de tornar a repetir.

Salvador ha dit...

Per cert, m'oblidava de dir-te que el bloc Todoreh, és el de la meva dona, la Marta. Penso que tindrà força afinitats amb els temes que surten a la Panxa del bou...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Perfecte Salvador, així doncs i si Déu vol, ens tornarem a trobar per aquests camins dels veterans.
Salutacions cordials.

El mosquit i el camell ha dit...

M'he llegit totes dues cròniques. Felicitats!
Mercè

amigoplantas ha dit...

En una combinación aparentemente sostenible de desarrollo económico y naturaleza relativamente mantenida

Enhorabuena

Aunque para mi la montaña en Cataluña siguen siendo mis días de infancia veraneando en Camprodón, Alp...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Hola amigoplantas, benvingut al bloc. Certament tots tenim els nostres escenaris d'infantesa ben gravats...
Tens raó en fer precedir el sostenible, paraula que, com d'altres, de tant gastada ja no sé ben bé que vol dir, amb la paraula "aparente". Quins son, per a cada lloc els paràmetres?. I sobretot (perill!!), qui els estableix?
En boca d'alguns càrrecs del nostre govern em sona més a sostenir-se(en el càrrec), que a cap altra cosa.
M'agrada més la paraula "sostenidors", mira, em fa més goig.