dissabte, 6 de juny de 2009

La Vall d’Asco (Còrsega 3).

No seré jo qui esmeni la plana a Ratzel, que va escriure que Còrsega era “una muntanya en el mar”. Però hi diré la meva: Còrsega és un mar de muntanyes en el mar.

El primer dia que em vaig llevar i vaig sortir a la terrasa a prendre el primer cafè, em vaig quedar bocabadat. Suposava una cosa semblant per la quantitat de corbes amunt que vam fer de nit per a arribar al poblet, a Valle di Rustinu, però, per molt que havia llegit que Còrsega és muntanyosa no me n’havia fet la idea ni de lluny.
No sé com se diu la muntanya del davant, ni tantes d’altres com vam veure. Portava la cartografia necessària per anar en cotxe, atès que la excursió estava previst que així fos. Somiatruites empedreït com soc, també havia posat les botes al cotxe, potser per provar d’enganyar-me a mi mateix pensant que una coseta o altra fariem.

La casa és orientada a ponent i només girant la mirada cap a sud-oest veia l’impressionant especte, com un Montserrat més punxagut i més alt, de les agulles de Popolasca, un conjunt de tres serres d’aspecte alpí que, una rera l’altra, donàven la impressió de ser una sola serra. Les he mirades tant, les he fruides tant des de la terrassa de la casa que, ves per on, ara me n’adono que no les vaig fotografiar.

Les vam veure d’aprop. El dia que vam anar a la vall d’Asco, passant per les gorges del mateix nom que elles –les agulles de Popolasca- tanquen per llevant,  fins a l’estació d’hivern del capdamunt, punt de sortida del corriol que puja a la muntanya més alta de l’illa, el Monte Cintu, de més de 2700 metres.

Pirineu, Alps?…Còrsega!

Les paraules poden resultar sobreres. O poc precises. Per això he volgut afegir-hi imatges.


10 comentaris:

Salvador ha dit...

Enhorabona Pere per aquesta magnífica crònica... i quines muntanyes tan maques, semblen realment els pirineus o els alps.

Per cert, bocabadat he quedat amb aquest display de fotos amb música i lletres que has posat. Ja em faràs cinc cèntims de com es munta això o de com funciona..., és una prestació de Blogger?

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Celebro que t'hagi agradat el post, Salvador. Tanmateix la bellesa d'aquelles muntanyes es extraordinaria.
T'escric al teu correu personal.

Gatsaule ha dit...

Costa d'imaginar un viatge a Còrsega sense fer grans trams a peu, almenys a mi em va donar la impresió de ser un país on encara es va a peu de poble a poble, on els senders no són només patrimoni d'excursionistes..., tot sempre tan a prop de la natura, tan a la costa com a la muntanya.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gatsaule, indubtablement tot és a prop de la natura, com dius.
Però jo no he vist ningú a peu fora d'algun dels accessos del GR20, per exemple, el de Monte Cinto. Més:del poble on érem al de sobre, en una zona prou muntanyosa, no hi ha camí actualment per anar-hi. I tothom agafa el cotxe pel que vaig veure.
Potser si hi hagués estat més dies ho hagués vist d'una altra manera.

lisu ha dit...

Gràcies per aquestes magnífiques imatges i música! Tenia moltes ganes d'anar-hi i encara me'n has fet agafar més, quan pugui m´hi escapo.

Clidice ha dit...

Hola Xiru, gràcies per visitar el meu bloc primer :) a Còrsega és on hi ha el GR-20 oi? em moro per fer-lo :)

Xiruquero-kumbaià ha dit...

En efecte Clidice, hi ha el GR-20. Ha de ser una Meravella, així amb majúscula, tal com he vist els peus de les muntanyes per on passa.
Coincidim en això de morir-nos per fer-lo, amb una diferència: jo ja no el faré.

Clidice ha dit...

:O vaja! quin greu! jo encara el somiaré un parell o tres d'anys :)

Aka ha dit...

Però quines muntanyes!!! Desde un indret de la costa de Sardenya un dia vaig albirar en la llunyanía unes ombres gegantines entre boires..., era Còrsega :-)

Xiruquero-kumbaià ha dit...

T'agradaria, Aka. I a tots els Trempapics, n'estic segur.