dijous, 4 de juny de 2009

Meandre (Còrsega 2)


A Bastia, la sortida dels cotxes del vaixell es fa amb rapidesa. Amb un tres i no res som encarats a sud seguint els cartells que assenyalen Ajaccio-Aiacciu. 

Fem una prèvia: en cors es pronuncia Bastía, amb accent a la í, i s’escriu sense accent. No cal que digui que els francoparlants fan tots els acabaments aguts i que diuen “Bastià”.
En el que vagi escrivint jo posaré tots els topònims que conegui en cors: qüestió de principis.
He tingut crec que força relació amb França i amb els francesos. Sempre m’he sentit còmode amb la gent que sovint hem anomenat  gavatxos. Però la  política i manera de fer uniformitzadora que ha tingut l’estat francès ha estat un desastre per a les llengües minoritàries i un èxit sense pal·liatius per als perseverants gestors d’un dels centralismes  -en tots els aspectes- més aferrissats que ha conegut Europa. 

I per principis i per identitat, dos conceptes per a mi fonamentals encara que semblin no estar de moda,  estic amb els minoritaris.
Molt enllà ens portaria parlar de com s’ha produït en el temps aquest fenomen d’assimilació, potser un altra dia em vingui de gust parlar-ne. Dir només ara, que rebutjo de pla el caire pejoratiu instal·lat a tot el territori de l’estat francès –i el que és pitjor, assumit pels propis parlants de llengües minoritàries- que té el mot “patois”, referit a qualsevol llengua del territori francès que no sigui el propi francès. Si se’n vol més explicació es pot anar aquí.

No em va sorprendre doncs, en absolut, no sentir parlar cors, a no ser puntualment i per ignorància de la nostra presència. 
De jove, a França, em sorprenia que dues persones, per exemple a l’Aude, que parlaven occità, seguissin en francès en adonar-se de la meva presència. “I ara, segueixin parlant occità, si us plau”. Resposta: on est occitan, mais français!
O que, no fa gaire anys, a la Cerdanya francesa, en un mirador, una parella nord-catalana que estava parlant en català contestés el meu “bon dia” amb un “bon jour” i em seguissin parlant amb francès.
No, no em va sorprendre no sentir parlar cors, assumit com tenen assumit, que el que no és parla francesa és de segona o tercera divisió.

Només un parell de ràdios corses i en hores determinades, fan uns programes en llengua corsa. Exactament allò que hagués fet feliç el “progressista” senyor Guerra, que volia que TV3 fos un canal “folklòric”.

Veig que per a ser una “prèvia”, Déunidó. I és que aquest meu bloc de motxilla té poca ortodòxia expositiva.
 
Ja parlaré de la sortida de Bastia i arribada a Valle de Rustinu un altre dia.



7 comentaris:

M. Antònia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
M. Antònia ha dit...

Veig que quan viatges, relaciones coses en profunditat, com el què expliques, el meu viatjar és de més descoberta de llocs, natura i contemplació, si puc parlo amb la gent. No sé si arribo a fer conclusions tan series. M'agradaria veure Còrcega. Si puc et seguiré.
(He suprimit l'anterior per errors)

Júlia ha dit...

El tema lingüístic és complex i, a nivell general, funciona per audiències, ens agradi o no. El cors mateix té dues variants, en el cas que en algun moment s'imposi de forma més 'oficial' ben segur que s'haurà de recórrer a un estàndard imposat que no acabarà d'agradar ningú. Sense imposicions colonialistes no tindríem les 'grans llengües' actuals, al capdavall també el llatí ens el van imposar i del llatí ve la nostra. Cal dir que fins i tot, en el món actual, països amb llengües minoritàries (a nivell mundial) però absolutament oficials es troben amb el fet que el jovent opta per l'anglès en moltes de les seves expressions i en la vida professional. Costa d'establir un equilibri entre la necessitat de comunicació i universalització i el respecte de les minories. Vaja, jo no sé com s'hauria de fer. Penso, a més, que sovint el suposat respecte lingüístic a la llengua minoritària o al dialecte propi ve d'un rebuig polític, no lingüístic, a la majoritària, que ha estat molt maldestre a l'hora de les imposicions. Tot plegat és qüestió de poder i de prestigi de l'estat o del país dominant (per raons diverses que poden ser econòmiques, però també culturals), en el fons.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Afortunadament, M.Antònia, cadascú tenim els nostres personals prismes a l'hora de mirar les coses. I trobo que aquesta varietat és interessant perquè ens dona òptiques diferents.
Cordialment,

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies per la teva aportació Júlia, prou interessant.
En efecte, son complexes les relacions entre dues llengües quan una d’elles, majoritària, ha estat imposada.
Dius “Penso, a més, que sovint el suposat respecte lingüístic a la llengua minoritària o al dialecte propi ve d'un rebuig polític, no lingüístic, a la majoritària, que ha estat molt maldestre a l'hora de les imposicions.” No entenc això de “suposat”: hi ha , per part de qui té la força, respecte lingüistic o no.
Per altra banda, què és primer, l’ou o la gallina? Pot no generar-se un rebuig polític quan es menystè la llengua pròpia d’un país? Política, al capdavall, és tot allò relatiu al govern d’una societat que té, com a una de les manifestacions d’identitat, la pròpia llengua. Hi ha nacions –amb estat o sense- en les que la llengua no és fonamental en el ser de la pròpia identitat. D’altres tenim la llengua com el pal de paller del nostre ser.
Hores d’ara em manca informació per a saber fins a quín punt, a Còrsega, s’està en un cantó a altre i en quina mida.
En el meu post he procurat dues coses:
Una, aproximar-me, en el que he pogut saber aquests pocs dies, a la realitat lingüística corsa,
L’altra, exposar simplement , però decidida, la meva actitud personal favorable al més escrupolòs respecte a les llengües minoritàries. I això, repeteixo el que he dit en el post, per principis i perquè la meva identitat catalana mi fa sentir proper.

Salvador ha dit...

Carai Xiruquero, quines disquisicions lingüístiques que us porteu tu i la Júlia. Jo no hi entraré, prou ràbia em fa cada vegada que els ibèrics ens ataquen la nostra llengua dient tota mena de falsedats... és un tema que m'exalta i m'emprenya !!, per tant, jo el que volia dir-te és:

Benvingut al món blocaire, ja esperava en candeletes els teus escrits explicant les meravelles de Còrsega, en especial sota la mirada d'un home de muntanya com tu, però de moment veig que hauré d'esperar encara una mica.
Espero les teves fantàstiques descripcions d'aquella natura que me l'han descrit sempre com això, una natura salvatge i meravellosa.
Vinga, a veure si t'animes i ens fasgaudir amb les teves narracions.
Una abraçada

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies Salvador, però no posis el llistó tant alt que m'hi entrebancaré!
A veure si em sabré explicar, perquè tinc tantes coses al cap en relació a Còrsega...
(És que m'ha creat una gram impressió).