dilluns, 15 de juny de 2009

Soliloqui per a la fi d'un excursió (Còrsega i V)

Em queda un diari del dia 31 de maig, el “Corse Matin”. El vaig llegir mentre el ferri ens portava cap a Niça i les muntanyes ja quedaven engolides per la llunyania.

Dues notícies relacionades amb la muntanya corsa: una problemàtica relativa a uns determinats guardes de refugis apartats de la feina; i la mort a muntanya per una aturada cardíaca, d’un
quebequès de seixanta-cinc anys a la Balagne.
Em queda una postal que dibuixa esquemàticament el recorregut del GR-20 a l’illa.
Em queda una postal, també, d’un senyor damunt d’un burro, vestit com antigament. Ve a ser com si a Catalunya hagués comprat una postal d’algú amb barretina i faixa. De faixa també en porta el senyor cors de la postal.

Em queda el bitllet de tornada del trenet, de Île Rouse a Ponte Lecchia.
Em queda, és clar, el plànol de l’illa. I fulletons que em va donar un dels meus companys quan preparàvem l’anada.
Em queda un llibret de la història de Còrsega que em vaig comprar. És de la col·lecció “Que sais je?”.
I la llauna, buida, de la cervesa Pietra.
Em queden tres discs de música tradicional corsa.
Em queden aquests objectes que guardaré, si més no un temps. Em sap greu no ser més col·leccionista, fins i tot més fetitxista amb les coses. Els discs sí que probablement ocuparan prestatge per més temps.
Els objectes, com les ampolles buides de colònia, aniran perdent el perfum. I un dia deixaran de ser contenidors de records, de sensacions. Potser sí que hi quedarà encara, el dia que els torni a remenar, una llambregada de record, ràpida, fugissera, qui sap si intensa, d’una emoció en concret, d’una d’aquestes sensacions poc definibles però que sabem pròpies d’un objecte.
I un dia desapareixeran.

I a l’ordinador hi quedaran altres objectes, digitalitzats, com son les fotografies. Que n'hagi fet moltes no impedirà que es dilueixi el record. Quatre fotografies de blanc i negre em porten, encara, molt vius records. Cent fotografies en color, no em pregunteu perquè, me’n porten menys.

Quedaran vivències, imatges , emocions, arxivades en aquest desconegut disc dur que portem damunt les espatlles i que, algunes, en qualsevol moment, i sense saber perquè, seran presentades, talment com fotogrames.

Queda, per a esllanguir-se més o menys ràpidament, la majoria dels records d’aquell país precís.

I queden les emocions que em suscita, encara, la audició de la polifonia corsa.

De moment, tot això queda.

8 comentaris:

lluís ha dit...

Els records són sempre estranys. Quan els evoques no saps mai del cert quina part tenen de passat i quina de present. Diuen que el nostre disc dur va borrant allò més negatiu i guarda aquells aspectes més bonics. Suposo que per això trobem bonic el recordar.

M. Antònia ha dit...

Sembla que estiguis una mica melangios, (no sé si es diu així), fins i tot la fotografia amb el raig de llum ple d'incògnites. A mi m'agrada recordar, el bo perque disfruto i, a vegades, el dolent per tenir cura de que ho pugui evitar si es presentés el cas. De totes maneres tenim sort els que podem recordar.

M. Antònia ha dit...

Torno a entrar perq dir-te que la foto última, té molt de Turner, sembla que sigui feta expresament. Em recordava i no sabia exactement i ara se'm a encès la llumeta

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Certament Lluis, és estrany tot el procés dels records. Conscientment hi tenim poc a fer: per molt que ens hi volguem esforçar, proposant-nos de recordar un fet precís, una olor, una sensació, això no dependrà de la nostra voluntat finalment. De la mateixa manera que no depèn de la nostra voluntat recordar un dia, amb una claredat sorprenent, un episodi per anys enterrat a l'oblit.
Més enllà de les explicacions mecanicistes de neurones, d'ADNs, de proteïnes, per a mi, persisteix el misteri.Potser hauria de posa en majúscules la paraula Misteri?

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Podria ser que estigués una mica melangiós, M.Antònia. Tal vegada que en sigui?
En qualsevol cas és mèrit teu de veure-hi la melangia en els raigs de llum de la fotografia o en els encontorns imprecisos de la muntanya.
La melangia, com tants altres i nobles sentiments forma part del romanticisme que m'és proper.
El mestre Turner?: és per a mi un afalac que una fotografia meva t'hagi recordat la seva obra.
Gràcies.

Gatsaule ha dit...

Potser pel fet que aquesta illa em va fer imaginar com podrien ser molts racons de Catalunya si no els haguessin espatllat, me'n va quedar un record molt profund, difícil d'evaporar-se.

Sobretot les anècdotes sobre com van evitar algunes urbanitzacions salvatges a base de dinamita....

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Caram, d'això darrer no en sé res Gatsaule, ja remenaré l'internet a veure que trobo.

Gatsaule ha dit...

La cosa va anar així. Quan preguntàvem encuriosits perquè hi havia tan trams de costa sense urbanitzar, ens van dir que a primers dels setanta, crec, hi va haver un petit accident.

Es veu que un empresari francès que estava començant a urbanitzar un tram de costa, en una visita d'obra, l'hi van fer volar l'edifici mentre era dins.

I tothom va entendre el missatge.

No vaig comprovar la informació ni vull dir que estigui d'acord amb aquesta mètodes, però ens va semblar una explicació raonable del perquè.