D’Irto i Carruves.

Si més no, donar un voltet de matí, quan els raigs del sol encara no s’apropen a la verticalitat.

Agafar el cotxe, l’esmorzar –i beguda!!- i anar a veure d’on arrenca el camí que, un altre dia, quan les condicions siguin les adequades, ens permetrà de voltar la Mola d’Irto, pujar fins les runes de Sant Marc i després a la punta de la mola.

Avui no toca pujar. Avui només l’aproximació, veure els seus peus, els contorns. Guaitar. Estudiar el mapa. Preparar la descoberta. La meva descoberta, és clar.

Per tot arreu –a uns llocs més que a d’altres- molts hi passen. Però el camí de cadascú, l’excursió de cadascú, és un camí únic. O així ho crec fermament jo.

Probablement “Irto” vingui del Erectus llatí. De fet en italià existeix la paraula “irto” i té, entre d’altres, aquesta mateixa acepció de ert, dret. Veient la mola a una certa distància, sobretot pel cantó de la carretera d’accés al camí que hi mena, la que uneix Gandesa amb el Pinell de Brai o baixant pel cantó de Pàndols, hom no té altre remei que trobar ben encertat el nom.

El dia que hi vaig ho faré pel mateix cantó, per tornar a passar per la Vall de Carruves, una vall oberta, ampla, lluminosa, que no manté ja exemplars de l’espècie que li va donar nom: el garrofer. O carrover. Que fa carroves, garroves, etc.. La Ceratonia siliqua. Ja fa uns anys, a Amics Arbres van publicar-ne un article molt interessant.

I és que, com em va explicar un veí, home del país, els garrofers només arriben, de mar amunt, fins passat el Pinell. I la Vall de les Carruves, que ja no en té, devia ser el darrer reducte abans de la Terra Alta, on no té res d’extraordinari que l’hivern faci baixar les temperatures fins a deu graus sota zero. I devia haver-hi exemplars remarcables, doncs la toponímia de la vall guarda també el nom d’un punt concret, on hi ha un maset, que és el de Carruva del Frare.

I el garrofer no resisteix baixar de cinc graus sota zero.

Quan hi vagi passaré per sota la paret de la mola i miraré de trobar el començament –ep, només el començament, per curiositat- de la via que explica en Marsal, on es veu una pedra ben bona. I m’asseuré a ganyipar al costat de les restes de l’ermita de Sant Marc, per a fer temps abans d’arribar a dalt, que, anant-hi de dret, es perd el plaer de ser conscient que es té la fita a l’abast de la mà.

Bé. L’excursió és a punt. Només falta la data.