L’altre dia vam anar a visitar unes vinyes amb un altre veí. L’amo –i treballador- de les quals ens va convidar a fer-ho matinet, de manera que a les vuit ja érem als cotxes per anar cap al terme, doncs anar-hi més tard hagués estat força més incòmode per la calor d’aquests dies.
Vam anar passant per camins empolsinats, vells camins sovint de ziga-zaga que salven petits desnivells, amb vinyes a cantó i cantó, amb petites clapes de bosc de pi i alguna alzina escadussera a les zones més pedregoses i de difícil –o nul- aprofitament per a la vinya.
Aquí i allà, com esquitxant el territori, petits masos fent la sentinella, parets blanques alguns, d’altres mostrant la pedra, oberta com pell envellida, d’altres simplement en runa, testimonis d’un poblament isolat, auster i difícil, feliçment superat: ara guarden unes quantes eines, accessoris del tractor, unes quantes pertinences per a quan toca ser-hi.
De fa poc, a les vinyes, hi ha aparegut un altre tipus de petita, gairebé mínima construcció: el lloc cobert de connexió de la canonada major amb la que subministrarà l’aigua al sistema de rec gota a gota de la vinya, gran salt endavant d’uns pocs anys ençà. De fet, l’aigua de l’Ebre no va arribar als pobles de la Terra Alta fins a la dècada dels vuitanta pel que fa al subministrament de les cases. Més tard encara, arribaria al terme amb la construcció d’una complexa infrastructura d’abastament que ara permet el rec gota a gota per a activar quan el pagès ho creu convenient.
No cal dir-ho explícitament: quan algú estima la seva feina resulta prou evident. De la manera com es toquen els sarments, com es remenen els gotims, com s’escapcen els brots, com la mirada encerta a distància i amb precisió aquell cep que no va bé, s’evidencia l’estimació. De la mateixa manera que es veu en d’altres oficis com es prenen i remenen les eines, com s’agafen, belluguen o llegeixen uns papers.
Em va faltar agilitat mental per a simultanejar l’atenció a les paraules i explicacions de l’amo amb la complaença visual de les seves vinyes, ceps ben arrenglerats, jugant a la llunyania amb la perfecció de l’efecte perspectiva, els tubs de rec, penjats a un pam de terra, fent la sensació del traç del llapis que vol interpretar damunt el paper aquella perspectiva. I els meus peus ensorrant-se lleugerament, entre filera i filera, a una terra flonja, amable.
Després, la conversa a peu dret, quan el sol ja comença a insistir a fer-nos fora, sobre els preus d’enguany de les varietats, la distribució, el consum i aquestes putades de fer donar positiu si et fan bufar després de prendre un got de vi amb el dinar.
La pols de la terra, a les espardenyes, és una benvinguda. No fa nosa. No embruta.
Fa anys, quan algú avançava la mà estesa per a encaixar la de l’altre i aquest avisava que estava o havia estat feinejant, l’encaixada es produïa igualment i qui havia estès la mà deia: “la mà d’un treballador no embruta”.
Potser un dia la feina ben feta, enriquidora i emancipadora de l’home, tindrà la consideració social que es mereix. I que va tenir. Potser.
8 comentaris:
Aquí toques un tema clau. Perquè els pagesos d'altres països tenen una consideració social tan alta? I en canvi a casa nostra són els pàries de la terra?
Quina responsabilitat en tenen ells i, sobretot, els seus sindicats ploraners?
Si et fixes en com funciona la qüestió agrícola a Europa, amb un funcionament bastant unitari de des fa ja força temps, amb uns pressupostos importants (s'emporten la meitat de tota la recaptació de l'IVA), i amb unes normes comunes, encara costa més d'entendre.
Mentre altres països van endavant, aquí anem enrera. No en tot, en temes de corrupció estem força amunt.
Ara a sobre se'ls pot acudir de prohibir que ens donem la mà per evitar el contagi de la grip. I els maletins, no contenen cap virus?
Just arribo de pagès, de saber d'uns tomàquets sublims i de com aquell pollastre que tan gallejava, al capdavall, un cop a la cassola convertia un dimarts en diumenge. Miracles tots deguts a les mans incessants de l'Assumpció; unes mans de dona gran que tant acaricien com maten...
Ella sempre em diu, quan la fem petar de genolls tot omplint un cistell de fines mongetes, com no veu la fi del seu delit de terrejar. I d'aquí els miracles que arriba a obrar.
A l'Assumpció no li dono mai la mà. Senzillament ens abracem; que ve a ser el mateix però més intens.
Un joiell d'entrada... digna, neta i polida cosa de no dir...
Cert, Gatsaule, és un tema clau. I com tots els temes clau -un altre exemple, la justícia- sembla no estar subjecte a debat simplement per no interessar. Em sembla un problema de maduresa social, com la mateixa consideració de la feina.
Lluís, em sembla que en temes fonamentals, aquesta societat en què vivim està estabornida. Potser un dia una sacsejada forta la farà desvetllar. De moment, ni de la famosa crisi sembla que se'n vulgui prendre lliçó.
Guardem bé el record, en Girbén, que quan faltin les Assumpció, en terrejar, només s'hi sabrà veure pols.
Tant "científics", tant cultes, i encara no hem après el pensament del "salvatge" pell roja: "És l'home qui pertany a la terra, i no la terra a l'home".
En el repartiment de tasques fet al Primer Món, els pagesos catalans i espanyols són un destorb, ja que ocupen terres que un dia o altre estaran en el punt de mira d'una nova onada d'especulació de terres a benefici de les pseudoindústries de l'entreteniment. Encara més: de cara a la societat que es vol construïr, la cultura del treball és un destorb, i els seus testimonis vivents, la imatge viva del destorb. Volen que anem cap a exèrcits de treballadors temporals, mal contractats, mal pagats i submisos (d'aquí que la fallida crònica de l'ensenyament a Espanya, Catalunya inclosa, no és una fallida sinó un projecte). Només cal una petita minoria de tècnics ensinistrat i una altra més petita de comandaments (formats a IESE i simil.lars). La resta, mà d'obra borrega. La imatge del treballador industrial amb "consciència de classe" ja ha estat esborrada. La del pagès encara aguanta, i per això molesta encara més.
Ben d'acord amb l'anàlisi-pronòstic que fa el Gabriel.
Al 1860 els cors d'en Clavé celebraven els "conciertos matutinales" a les SIS del matí; uns esmorzars amb música pels obrers que entraven a les fàbriques a aquelles hores... Cultura de treball o cultura i treball... Ara han estat substituits pels "afters".
Publica un comentari a l'entrada