dimecres, 23 de setembre de 2009

“El meu mal no vol soroll.”

És una vella dita, molt comuna en aquesta meva-nostra llengua, tant rica en expressions, que va morint d’inanició, d’abandonament culpable.


Em ve sovint al cap aquest darrers dies, en que les notícies sobre l’afer del Palau de la Música tenen ja la dimensió omnipresent de les portades i encapçalaments dels mitjans de manipulació social, (no, no m’he equivocat: no son d’informació social), i a nombrosos  blocs.
Tots aquests dies, el "papu" de la grip nova o com li vulguin dir, es bat en retirada davant el nou, i sembla ser que molt sucós, pot de merda. Com la grip del pollastre i tantes altres perles “informatives”.


Ara s’està produint allò tant poc acceptable, al meu parer, però perfectament legislat, que se’n diu “alarma social”. No he trobat mai ben legislat que el jutge, en el seu exercici d’interpretació de la llei, hagi de poder  decidir o no una privació de llibertat per la norma de valorar l’existència –real o suposada- d’ ”alarma social”.  Molt em temo que, si es seguís enllà en aquesta deriva de l’ ”alarma social”, tornaríem a les execucions a la plaça pública. 


El mal del Palau no vol soroll. Cap mal vol soroll. Que el soroll, per definició, és la corrupció del so. 
Vol la feina acurada, intensa, serena, independent, de la justícia. Sense soroll, sense “alarmes socials” que puguin enterbolir el recte criteri d’aquells qui estan cridats per ofici –i tant de bo per devoció- a separar el gra de la palla, a provar, valorar i sancionar.
I vol informació. La màxima que sigui possible en funció de la millor garantia de no interferència en la recta instrucció del sumari. Informació seriosa i respectuosa.
Però, en cap cas, soroll.


D’acord,  parlem del Palau, d’un símbol. Quan va cremar Montserrat, fa anys, ens vam esfereir. No tant quan va cremar, no gaire més tard, el Montsant. És injust, però és així.
I els símbols ens dolen més per tot el que representen.
Però, precisament per això, cal voler totes les garanties que s’anirà fins al final de la recerca de responsabilitats. De TOTES les responsabilitats. “Amb llum i taquígrafs”, però sense soroll ni “alarmes socials” induïdes i/o manipulades.


Han robat al Palau. D’altres han permès –ni que sigui per omissió- que això passés.
Han posat en perill una de les més estimades institucions culturals del País.
Han llençat part dels impostos dels catalans. Han llençat part dels meus diners.


Aquest és el mal.  Que vol justícia. No escàndol, no soroll, no esquitxar-se de merda els uns als altres per veure qui en surt més emmerdat.
El meu mal no vol soroll. 

3 comentaris:

Clidice ha dit...

No sé perquè però molt em temo que, encara que no es faci soroll, més d'un en sortirà ben emmerdat i molts ben esquitxats. I, què vols que et digui, penso que seria d'allò més exemplaritzant. Serà perquè sóc de poble i, per tant, un pèl barroera, no com els de ciutat, que fan servir el paper de fumar per agafar-ho tot, però ja està bé de tanta hipocresia! Estic farta de sentir que els catalans som la repera en patinet per part dels més lladres i corruptes del món.

M. Antònia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
M. Antònia ha dit...

D'estafes , estafetes i estafasses n'és ple, això m'entristeix profundament a la vegada que m'enfada molt. Ara hi ha més que mai "els rics" "la classe treballadora" i "els pobres" aquests dos últims es confonen, parlen de milions d'euros, i molta gent treballant tot el dia apenes en guanya mil, què podem fer?. Ara en aquest segle, això fa vergonya. No sé com dir-ho. ES INDIGNANT. Que se sàpiga bé i per sempre qui són aquests i que tornin els diners, ja n'hi ha prou d'estafar la vida dels altres. Compleixen o no la pena de presor i s'acaba tot, però continuen la seva vida de milionaris...