dilluns, 28 de setembre de 2009

En vam fer una gra massa.

Així ho escric al meu  Bloc de Motxilla. Perquè és cert.
Es tractava de fer una excursió per a inaugurar la temporada, el que en diríem una “rentrée”.
Ves per on, afortunadament, l’excursió d’això dels senders de l’altre diumenge va ser cancel·lada perquè no hi havia prou gent per a omplir l’autocar. Jo ja no m’hi havia pas apuntat. 
I aleshores, uns quants, anaven(m) aquesta setmana passada passejant el “mono” pel local social fins que va sortir la proposta de fer, pura i simplement, una excursió. Una excursió normal, de les d’anar uns quants a veure món, estudiant el camí i arriscant-se  a fer marrada, o sia, simplement, una excursió,  en comptes de les d’un pastor i tot un ramat al darrera seguint-lo, vagi per on vagi.


Vam ser set que ahir, diumenge, vam anar a fer una excursió circular: Vidrà-Vidrà voltant i traspassant la Serra de Curull pel coll de la Coma del Coll.



La bellesa d’aquests paratges és prou coneguda i pocs adjectius d’admiració s’hi poden afegir que no resultin redundants. Però vet aquí que el dia anterior havia plogut per aquest país i la combinació de camins fangosos i pedres i lloses lliscants, van fer que els corriols i els desnivells, resultessin força penosos.


Tant se val que la contemplació de la ufana aportava serenor d’ànim. Però no estalviava l’esforç afegit de vigilar de no anar per terra. Tot i així, en una moment o altre, ningú ens vam deslliurar d’un cop de cul a terra.



De manera que vam fer, fet i fotut, unes sis hores de camí efectives. Hores que, afegides a la tensió de vigilar on posàvem els peus, ens van deixar ben baldats.
Ep! Amb el rovell acumulat de l’estiu, sis hores son sis hores. Tanmateix una gra massa.


Al final, amb el cafè a Vidrà,  va sortir allò –segurament és veritat- de que “això ja no és per a mi” i coses semblants, però dit amb cara de satisfacció, per una banda, i d’evident cansament per l’altra. I el J. ja gairebé recuperat de la rampa.


No puc amagar que, havent acabat tou i ben tou, mentre conduïa tornant cap a casa tenia la satisfacció (I que dolça!), que el grau de rovellament de l’estiu no era tal que una mica d’oli a juntures i frontisses no pugui arreglar. Ara, Xiruquero-kumbaià, a mantenir el ritme, creu-me.



Abans de tornar, a la plaça, vam fer la fotografia de grup de rigor. La publico, ja s’entendrà, amb totes les precaucions, no fos cas que, altrament,  algun o alguns companys creguessin  violada la seva intimitat de persones majors.

10 comentaris:

Clidice ha dit...

Un pèl llarga, si, però el paisatge segur que s'ho valia :)

esparver ha dit...

Això se'n diu reentrar amb força.

Aka ha dit...

Sou uns cracks!!!

Gatsaule ha dit...

Ja va bé fer una entrada forta, així la resta no ho semblarà tant....

Almenys podries haver deixat sense pixelar la teva, de cara, per si un dia ens trobem...., que sembleu les filles del president espanyol!

lluís ha dit...

A mi em sembla que el cansament de muntanya és diferent del de treballar. El de muntanya et deixa un regust de satisfacció indescriptible!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Clídice: Oi tant que s'ho valia, però "totes les masses piquen".

Esparver:...però "no es pot matar tot el que és gras".

(caram, només em surten dites!)

Aka: t'has deixat el "cata". En efecte, som uns catacraks.

Gatsaule: tens raó. Un altre dia no m'autopixelaré. De fet no tindria cap sentit que jo em reclamés la intimitat a mi mateix,oi?. Oh, potser si que un dia ens podem trobar per Montserrat.

Lluís, tens tota la raó: la del cansament post-excursió és una satisfacció ben dolça, gairebé com la cirereta del pastís, que es posa acabada l'obra.

Salvador ha dit...

Quan estigui ben recuperat de les meves dues darreres operacions consecutives d'hernies, espero tenir l'ocasió de cansar-me jo també, excursionisticament parlant, al vostre costat...
Salut

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Doncs apa, Salvador, a recuperar-te bé i sense presses, que si Déu vol ja tindrem ocasió de gaudir de la teva companyia.
(Uff, avui, dimarts, encara estic tou!)

M. Antònia ha dit...

En lluis té raó. Però jo preferixo menys forta. Sembla molt bonic auest indret

Xiruquero-kumbaià ha dit...

M. Antònia, jo també m'estimo més una excursió menys forta. Per això dic que en vam fer una gra massa.