De les rieres s'escolen sovint petits fils d'aigua, com desorientats del camí principal , per mor d'una pedra al lloc precís on no hauria de ser. I acaben un tros enllà, esmorteïts en modests xaragalls.
La riera segueix el seu curs alegre, decidit, recollint amatent aquells esglais en forma de fulla que, balancejant-se, com rient-se'n de la gravetat, es dipositen a les aigües per a emprendre un viatge sense destí.
Algunes però, cauen al xaragall. I el viatge te final a l'inici.
Per bé que és aigua el que hi ha a la riera i al xaragall. I es fulla la que viatja i la que roman.
D'un l'excel·lent -com gairebé tots- post de Foravial, per via de comentari, me'n va sortir un petit fil d'aigua que ara s'entolla en un dels clots dels records: un bloc de motxilla.
Dels d'escriure-hi i dibuixar-hi. Dels de prendre notes. Dels de deixar paleses vivències, itineraris, noms de companys, anècdotes, esbossos de poemes i tantes i tantes coses que una excursió desprèn, talment com es desprèn la rosada de l'alba. Dels que portàvem molts a la motxilla. Dels que encara algú portem a la motxilla.
Després de llegir-me el post vaig anar a remenar un dels calaixos i entre grogors de paper i alès de melangia he agafat un bloc. I n'he tret unes pàgines d'intimitat que vivien a la meva motxilla d'aleshores. "La" motxilla.
Va ser una excursió del 12-13-10-63, com vaig posar al bloc. El cap de setmana vinent farà quaranta-sis anys.
És més llarga la nota que el tros que ofereixo. Per dues raons: perquè em costa compartir les intimitats i perquè no voldria cansar ningú.
10 comentaris:
caram! encara no tenia quatre mesos! :) gràcies per compartir-lo. Aquest deu ser un bloc (que no blog) molt interessant! :)
Gràcies per compartir-ho!
El 1963 a mi em quedaven encara alguns anys per nèixer, però el costum el segueixo perquè també tinc necessitat d'escriure alguna cosa quan surto a muntanya. Em sembla que el bloc sol ser més íntim i personal que el blog.
Que`bo! I la sortida és a l'Alt Berguedà.... M'ha fet gràcia el canvi de la lletra, de polida a irregular...
Poso les mans al foc, al foc de la llar del mateix refugi de la Font del Faig; les mans balbes d'un nen de vuit anys. Som a la setmana santa del 67 i estem fent un llarg tomb de quatre dies per l'Alt Berguedà. No conec res més grandiós i encara ens falta dormir en una pallissa. Sé que quan torni a l'escola ens posaran una redacció: "Lo que he hecho durante la Semana Santa", i em tocarà explicar-ho ben explicat...
Què donaria per poder llegir ara aquella ressenya!
Gràcies Xiru! La intimitat té moltes portes i avui n'has obert moltes.
Clídice,no entro en debats semàntics, que prou ni ha hagut a la xarxa. Jo escric -i dibuixo- tant en bloc de suport físic com digital.(Alguns diran allò de "com n'és d'agosarada la ignorància!).
Gràcies de res, encantat de compartir-ho amb vosaltres.
Lluís, tanmateix el bloc és un bon company. Fidel amb nosaltres si nosaltres ho som amb ell.
Sí, Gatsaule, Alt Bergadà: refugi Sant Jordi, coll de Pendís...a la pàgina següent del bloc hi ha un dibuix del refugi, però no he volgut fer-ho massa larg.
El que no em pot reproduir el bloc -al menys fidelment- és aquella emoció viscuda en ser el segon -el primer va ser als Rasos- contacte amb les muntanyes bergadanes, que em va meravellar. I encara em meravellen. Però aquelles primeres sensacions son irrepetibles.
Bon observador com ets no t'ha passat per alt el canvi de lletra: sóc perfeccionista (val a dir que amb poc èxit), per això, quan em venien moltes coses al cap alhora, havia d'escriure-les ràpidament.
Encara em passa ara.
Ja ho veus, Girbén, només 4 anys van separar una excursió semblant. Quatre anys, per a nosaltres, aleshores, molt de temps. Ara, un sospir.
Gràcies a vosaltres per compartir-ho amb mi,d'una manera tant propera.
Ja et veig fent excursions amb un portàtil d'aquests tan petits... Pel que fa a l'escriptura, el contingut pot ser semblant. Però cap fotografia no pot substituir un dibuix acurat i atent als detalls. Quina bona manera d'interioritzar les coses!
Mercè
Ja et veig fent excursions amb un portàtil d'aquests tan petits... Pel que fa a l'escriptura, el contingut pot ser semblant. Però cap fotografia no pot substituir un dibuix acurat i atent als detalls. Quina bona manera d'interioritzar les coses!
Mercè
Publica un comentari a l'entrada