dijous, 31 de desembre de 2009

Teixint fils

Com cada any, molts en fa ja, el pessebre del C.E.M. mira cap a Montserrat, ben acollat a la roca, amb uns vents que no li calen per reforç, però que li donen el misticisme de la piràmide o, també, la idea que la unió fa la força.

Mira’t-ho com vulguis Xiruquero, que cadascú veu el que vol.


A la seva esquerra, a l’altra cantó de riu, en un matí ventós com avui, les boires no entelen el morro amable i airós de la Creu de l’Aregall, primer esperó en hostatjar el pessebre de l’aleshores jove entitat, fins que la inexorable progressió dels xalets per la carena –on els seus posseïdors havien de guanyar “qualitat de vida”- va foragitar el pessebre.
Estenc, entre el Puigmadrona, des del costat mateix del pessebre, un fit a fit amb la Creu de l’Aregall, talment com un fil de teixit d’aranya i ,funambulista com m’escau ser sovint, vaig caminant pel seu damunt, cap a ponent, que és justament anant cap a ponent, on es troba el llevant. Per traspassar un riu que ja no és, i fins uns temps que tampoc ja no és.
Em quedo allí? No. Em pertoca ser aquí, Valga’m Déu! 
Aquí, teixint un altre fil de l’Aregall a Montserrat. I de Montserrat al Puigmadrona. I tancar el triangle. Com els vents dels pessebre, al meu costat,  dibuixen triangles.


Em pertoca ser aquí, marmolant una nota curta al llibre del pessebre, de pàgines humides tot i la protecció del plàstic i dins la capseta. 
Em pertoca ser aquí, atalaiat, parpellejant les escadusseres ullades de sol quan giro l’esguard a migdia, cercant l’espill del mar just en el punt on el riu, esmaperdut, lliura les seves minses aigües,  lasses d’haver portat, malgrat totes les dificultats, l’alè de les muntanyes altes fins allí.


I em pertoca, perquè vull i encara puc, malgrat les llicorelles humides,  baixar per l’altre cantó, pel corriol dreturer que assenyala decidit cap a can Montmany i que, com fan els torrents amb les rieres, tributa a la pista que hi mena des de La Salut.
No em pertocava, però m’he fotut una bona ronyonada en patinar. Aigua a les esgarrinxades de la ma i via fora!
Sí que em pertoca baixar pel corriol, que potser no el tinguem per gaire temps més, que els pins vençuts per la força del vent de l’hivern passat no han estat retirats, ni tant sols tallats per a permetre el pas. I el matollar avança quan la petjada no hi és. Volto els seus cadàvers ajaçats –algun sobreviu encara- com puc, per reprendre les minses clarianes que em duen avall. 
Resistiràs, corriol, una altra primavera? Resistiràs un altra estiu? Jo t’haig de dir que facis el que puguis per resistir, doncs pertanys a un lloc que en diuen Parc de Collserola –si, això de “parc” també va actualment per a tu-  i diuen els del Parc no-sé-què de sostenibilitats, que segur que servirà per a salvar-te. Ànim corriol!


Em pertoca, pensant en el corriol, quan ja no em sent,  taral·lejar la cançó:
“…..valgueu-nos Mare de Déu, la del Roser i la del Carme i Sant Domingo gloriós….”,
mentre arribo al camí ample, pregon i humit, on els arbres, amb l’escalf del sol “fumen”.

Camí de retorn m’aturo a contemplar –una vegada més i seguint les meves dèries, si Déu vol beneïdes dèries- l’absis i els contraforts del cantó nord, on mai hi toca el sol, per a admirar les formes arrodonides de la molsa que s’hi arrapa tossudament. 



Després, volto fins al portal, a la recerca de les passes del pare del rebesavi del meu rebesavi per a entrar-hi, per a entrar  a la seva  parròquia.

I veig que em pertoca –no puc fer altrament- que el meu bloc de motxilla sigui tant diferent del que va ser. Entossudint-me a seguir teixint fils cap a ponent, per a cercar l’orient d’on vénen els Reis.






8 comentaris:

M. Antònia ha dit...

Les cares nord dels murs antics, a vegades, fan besarda. El pessebre aquest, és el d'aquest any o ho és l'anterior? Tots seguim els mateixos passos, a vegades més costosos, a vegades menys, però mirant de cara i afrontant el vent, si fa falta ben amarrats, i amb ajuda dels amics podem seguir dempeus i ser feliços contemplant tot el que encara queda de bonic al nostre entorn.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

És el pessebre del C.E.M. d'enguany M.Antònia.

Clidice ha dit...

Demà, a primera hora, ens llevarem i pujarem al Mas Moneder, a deixar la nota eterna a la llibreta que hi ha al pessebre ("l'autonomia que ens cal és la de Portugal"). Farem, com cada any, la cursa amb en Joan Llort i la seva dona, a veure quins deixen la nota pels altres. I seurem contemplant la paret magnífica que s'alça al davant de Ca n'Estruc del Cairat, i les coves del Salnitre i la Salut, i el riu, i el pla de les Bruixes i el cul de la Portadora ..., anirem a veure si surt fum de la Cova del Fum i si hi ha aigua a la font. I tornarem cap a casa amb el convenciment de què, si ho podem fer un altre any l'univers encara es manté immutable. Que tinguis, tu i els teus, un Bon Any 10! Un petó :)

Salvador ha dit...

El text del teu darrer post és d'una poesia que m'ha deixat bocabadat.

També et desitjo a tu i a la Júlia un feliç Any Nou, ple de salut, bon humor, pau i excursions...

Una abraçada

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Clídice, hores d'ara ja deveu estar fent la sortida que em dius, a gaudir-la!
No acabo però d'aprovar l'exàmen, doncs, pel que dius que veuràs, creuria que aneu a la serra per damunt de Can Rubió, i, en canvi, pels mapes de l'ICC no se trobar el Mas Moneder. Me'n faràs cinc cèntims més, per si pogués anar a veure el pessebre?
Que per molts anys més ho pugueu fer!
Que tingueu vosaltres també, un bon 2010.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Molt amable de part teva, Salvador.
Tant de bo que els millors desitjos s'acompleixin també per a vosaltres en aquest any "rodó" del 2010.
Abraçada corresposta.

lluís ha dit...

Quan et sents perdut enmig del bosc, veure l'indici d'un corriol ja és escalf i esperança. El seu estat actual només ens indica un present més o menys bo, en canvi el corriol en si és intemporal.
Molt bon any!

Gatsaule ha dit...

Vells corriols perduts, nous camins retrobats algun dia... Tanta paciència, tanta feina per construir-los, i amb quina facilitat se'n van quan el seu ús va de baixa. Sort que, algun dia i de tant en tant, també se'n recupera algun!