Teixint fils

Com cada any, molts en fa ja, el pessebre del C.E.M. mira cap a Montserrat, ben acollat a la roca, amb uns vents que no li calen per reforç, però que li donen el misticisme de la piràmide o, també, la idea que la unió fa la força.

Mira’t-ho com vulguis Xiruquero, que cadascú veu el que vol.


A la seva esquerra, a l’altra cantó de riu, en un matí ventós com avui, les boires no entelen el morro amable i airós de la Creu de l’Aregall, primer esperó en hostatjar el pessebre de l’aleshores jove entitat, fins que la inexorable progressió dels xalets per la carena –on els seus posseïdors havien de guanyar “qualitat de vida”- va foragitar el pessebre.

Estenc, entre el Puigmadrona, des del costat mateix del pessebre, un fit a fit amb la Creu de l’Aregall, talment com un fil de teixit d’aranya i ,funambulista com m’escau ser sovint, vaig caminant pel seu damunt, cap a ponent, que és justament anant cap a ponent, on es troba el llevant. Per traspassar un riu que ja no és, i fins uns temps que tampoc ja no és.

Em quedo allí? No. Em pertoca ser aquí, Valga’m Déu! 

Aquí, teixint un altre fil de l’Aregall a Montserrat. I de Montserrat al Puigmadrona. I tancar el triangle. Com els vents dels pessebre, al meu costat,  dibuixen triangles.

Em pertoca ser aquí, marmolant una nota curta al llibre del pessebre, de pàgines humides tot i la protecció del plàstic i dins la capseta. 

Em pertoca ser aquí, atalaiat, parpellejant les escadusseres ullades de sol quan giro l’esguard a migdia, cercant l’espill del mar just en el punt on el riu, esmaperdut, lliura les seves minses aigües,  lasses d’haver portat, malgrat totes les dificultats, l’alè de les muntanyes altes fins allí.

I em pertoca, perquè vull i encara puc, malgrat les llicorelles humides,  baixar per l’altre cantó, pel corriol dreturer que assenyala decidit cap a can Montmany i que, com fan els torrents amb les rieres, tributa a la pista que hi mena des de La Salut.

No em pertocava, però m’he fotut una bona ronyonada en patinar. Aigua a les esgarrinxades de la ma i via fora!

Sí que em pertoca baixar pel corriol, que potser no el tinguem per gaire temps més, que els pins vençuts per la força del vent de l’hivern passat no han estat retirats, ni tant sols tallats per a permetre el pas. I el matollar avança quan la petjada no hi és. Volto els seus cadàvers ajaçats –algun sobreviu encara- com puc, per reprendre les minses clarianes que em duen avall. 

Resistiràs, corriol, una altra primavera? Resistiràs un altra estiu? Jo t’haig de dir que facis el que puguis per resistir, doncs pertanys a un lloc que en diuen Parc de Collserola –si, això de “parc” també va actualment per a tu-  i diuen els del Parc no-sé-què de sostenibilitats, que segur que servirà per a salvar-te. Ànim corriol!

Em pertoca, pensant en el corriol, quan ja no em sent,  taral·lejar la cançó:

“…..valgueu-nos Mare de Déu, la del Roser i la del Carme i Sant Domingo gloriós….”,

mentre arribo al camí ample, pregon i humit, on els arbres, amb l’escalf del sol “fumen”.

Camí de retorn m’aturo a contemplar –una vegada més i seguint les meves dèries, si Déu vol beneïdes dèries- l’absis i els contraforts del cantó nord, on mai hi toca el sol, per a admirar les formes arrodonides de la molsa que s’hi arrapa tossudament. 

Després, volto fins al portal, a la recerca de les passes del pare del rebesavi del meu rebesavi per a entrar-hi, per a entrar  a la seva  parròquia.

I veig que em pertoca –no puc fer altrament- que el meu bloc de motxilla sigui tant diferent del que va ser. Entossudint-me a seguir teixint fils cap a ponent, per a cercar l’orient d’on vénen els Reis.