divendres, 29 de gener de 2010

Al Turó de Galzeràn

Dijous els veterans vam tornar a la serra de Marina. 
Vam anar a donar el volt fins al Turó de Galzeràn, en un matí d’allò més agradable per a caminar. Feia una temperatura ideal, tot i que, al capdamunt, i en determinades raconades del camí, ja de cara al Vallès, vam entomar un aire ben frescal.
Son aquestes situacions on es sortegen refredats encara que no n’hagis comprat cap número: vas pujant, la peça del damunt fa calor, te la treus, i en voltar la raconada, plaf! el vent glaçat.
Però, afortunadament,  no he estat “afavorit” en aquest sorteig.
Oh, i hi havia moltes raconades del cantó de nord on encara hi havia petits tolls glaçats.

Un dia prou clar, amb bona visibilitat només entelada, tant damunt el mar com cap a Sant Llorenç del Munt per boires blanquinoses. Prou ben dit això d’entelat, perquè tanmateix semblaven com primíssims tels de llet després de bullir.

Demanar corriols en aquestes zones tant transitades és endebades. Tant se val que n’hi ha, però no gaires, i de no fer-los servir es van tancant, de manera que sempre queda la pista.
Home, jo m’hagués donat “trés volontier” a la ventura del corriol perdedor, però no tocava, que el vocal del grup decideix –i cal que així sigui- i s’ha de respectar l’horari, cosa que segur que no passaria si te la jugues a quedar embardissat en un corriol sense sortida i has de recular.
Sovint hi penso en això de la pista. O sigui, el contemporani camí de carro. Que no té roderes perquè els “carros” que hi ha de passar –per a això les han fetes- no porten llantes. I com que tampoc els estira una mula o un bon matxo, les inclinacions son d’allò més irracionals per a aquells racionals que ens hi aventurem sense anar a cavall d’un motor de no-se-quants-cavalls.

No sabia que al Turó de Galzeràn també s’hi haguessin fet les medicions del meridià Dunkerke-Barcelona, ni que les hagués fet un monjo, Agustí Canelles i Carreres. Una placa al cub que sosté el piló del vèrtex geodèsic ens ho recorda.
Com que només ens vam aturar a l’hora de fer la poma, pràcticament no vaig prendre notes al bloc. (Mira que és curiós com ha pres carta de naturalesa al grup de veterans això de dir-ne “fer la poma”, a l’estoneta de descans, quan, de fet, surten de les motxilles més taronges, plàtans i ganyips que no pas pomes. Misteris del llenguatge).
Ah! i que no em deixi la imatge de les vinyes de ceps emparradors, nues en aquest temps, jugant a corbes d’angles de pocs graus, com enfotent-se de la perspectiva. I que boniques deuen ser amb el verd dels pàmpols i la blavor de la mar al fons.  Josep Maria de Sagarra ho va saber dir meravellosament:

“Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.
…”
En tornar a Tiana vam passar per la Mare de Déu de l'Alegria.

Heus aquí, per si pot interessar, el camí que vam fer:

10 comentaris:

M. Antònia ha dit...

El vent era fred, bona sortida, y bona idea de encastar el mapa.

M. Antònia ha dit...

Ara he vist la caricatura de l'entrada anterior. No sé, ara no t'hi assembles gaire, debia ser de més jove... Encara que sé que el teu fill dibuixa molt bé.

Clidice ha dit...

mirant el mapa, veig tan a prop la Conreria que m'omplo de nostalgia d'estius passats a la masia, amb els pares i els meus fills petits, que m'agafa un ai ...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Vols dir M.Antònia que no m'hi assemblo? Bé, potser és que el meu fill em mirava amb bons ulls...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Un dia, quan et vingui bé, ens en fas cinc cèntims, Clídice.

Salvador ha dit...

Veig que el teu grau de tecnificació amb Wikiloc i tot arriba a graus de perfecció. Jo encara sóc excursionista de carmanyola i cantimplora...
M'agradria entrar-hi, però veig que tot això va molt lligat al mon dels GPS, oi?.
Per si de cas m'he avançat a obrir-me un Wikiloc, sóc un tastaolletes, però no tinc ni idea de com funciona...
També em vaig obrir un Facebook, que encara domino una mica, i un flickr que tinc mig abandonat, i un twiter que no utilitzo mai... enfí... tot fa sentir-te viu i jove.
Bona passejada, si senyor

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Salvador, cantimplora -o equivalent- invariable, però la carmanyola, sempre que puc, l'he canviada per un menú o, si s'escau, alguna "delicatessen" de la carta. És clar que una truita de patata, quan fa bon temps, en un racó de bosc que s'ho valgui, no la menystinc pas.

lluís ha dit...

M'agrada la foto dels ceps! Malgrat ser un paisatge transformat per la mà de l´home hi trobo una bella harmonia.

Gatsaule ha dit...

Aquestes serralades costaneres que estan tan a prop de mar no se'm posen gaire bé. Hi ha massa oxigen i la pressió atmosfèrica tan alta m'aclapara una mica... Però em quedo el recorregut per si de cas, que no se sap mai!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ho entenc: el gatsaule no arrela per aquests verals!