Tenia unes ganes, que creia irrefrenables, de dir-hi la meva en aquesta qüestió de la candidatura d’Ascó al magatzem de residus nuclears.
Però això d’irrefrenable, conceptualment, m’ha fet por i he provat de substreure-me’n, de manera que he posat una peça de la Nora Orlandi i m’ha anat com oli en un llum, en un llum d’oli, és clar, que si no, quina empastifada!
De manera que em limito a recomanar, per encertat, el post que ha fet na Clídice.
En canvi, m’he decidit a “donar la cara”. Ja fa temps que veig que qui més qui menys te el seu retratet en el perfil del bloc, que apareix també als comentaris que es posen.
No és que fins ara hagi estat vergonyós i ara se m’hagi passat la vergonya de cop, no, que, sapigueu-ho, soc d’un guapo espatarrant, irresistible, el més maco del món, segons dèien les meves àvies.
Ara que hi penso, no serà aquest, el de no voler fer enveja, el motiu de no mostrar-me?
Bé, sigui com sigui, la decisió està presa i doncs:
Món, aquí tens la imatge del Xiruquero-kumbaià, dibuixada –fa uns anys- pel seu fill!
6 comentaris:
A veure si ha funcionat?
home, un cert aire no nego que el tens, però aquesta cara de mala ... xiruca, vols dir que és teva? ;)
Sembles una mica pirata, oi? ;)
Oi tant que funciona, Xiru!
Fa molt per tu, amb l'afegit de l'estima que suggereix.
I ja és curiós la de coses que arriben a dir de cadascú aquestes remenudes mosques gràfiques.
Són com els escuts posats al dia: ja no responen a un llinatge sinó a la identitat individual.
Ostres, feia molt de temps que no veia una caricatura d'aquest estil...
M'ha fet pensar en un Ex-libris.
Suposo que l'ampolla és de vi!
Publica un comentari a l'entrada