dilluns, 25 de gener de 2010

Que dormin a la biblioteca

Estava l’altre dia a l’entitat, fent petar la xerrada amb la colla que ens hi trobem d’habitud, mentre “ventilem” un parell de platets de patates fregides i un quinto.
A la sala on ens posem, hi ha un mini-mini bar on, de tant en tant, entren els nois i noies que fan muscle al rocòdrom de l’altre costat, a demanar la beguda.
Alguns ens miren encuriosits i sovint m’he posat al seu lloc per a veure el que ells veuen: una colla de iaios xerrant pels colzes.


De tant en tant m’agrada acostar-me al rocòdrom a veure uns minuts com practiquen, mans enfarinades i pantalons ajustats com els biciclistes, jugant a l’home-aranya en passos i posicions inversemblants que dubto –ignorant de jo- que es facin a la pedra en una via d’escalada. Però no hi ha dubte que l’exercici inversemblant els deu millorar la capacitat per a passos versemblants. Suposo. Oh, i de tant en tant, alguna escaladora hi afegeix alguna que altra contorsió que manifesta el valor de les línies corbes, amb una plasticitat d’allò més complaent, i és que la roba arrapada marca els culets que és una joia.


Deia abans d’aquest meandre que l’estava fent petar, quan va venir el “Presi” i em va demanar que pugés a la biblioteca. Allí, unes companyes que l’estan reorganitzant i actualitzant em van ensenyar una capsa grossa de cartró on havien posat un munt de cançoners d’excursió, tots amb més “mili” que en Carracuca, i em van demanar que decidís, fora dels repetits, quins tenien valor per a conservar a la biblioteca.


Osti, em vaig sentir aclaparat. El “Presi” havia dit que decidís jo sobre el tema dels cançoners. Passada la primera sensació d’afalac li vaig haver de donar la raó mentalment: qui, si no un veterà hauria de decidir sobre uns cançoners, sobre una activitat que ja no existeix?
Els vaig estar remenant amb atenció, alguns amb reverència: estaven com els membres de la colla de la xerrada, uns en estat prou acceptable, d’altres, la majoria, amb algun pedaç. Però tots, tots els cançoners, tenien aquelles cançons que només començant a llegir-ne  la lletra ja sortien com l’aigua brolla del broc de la font.
N’hi havia de ben editats (als anys seixantes els editaven força bé), i d’editats molt modestament. Fins i tot n’hi ha un amb les pàgines fetes a ciclostil i grapades, que probablement es devia fer servir per a donar als participants en algun curset de cançons d’aquells que es feien, de manera que en va quedar un exemplar per a la entitat. 


Vaig pensar que tot allò no havia d’estar a la biblioteca, si no a l’arxiu. Atès que la biblioteca ha de servir per a tenir aquells volums als que se’ls presumeix un ús. I a l’arxiu aquells documents de qualsevol tipus que mereixin ser preservats per al futur i a disposició dels estudiosos.


Però no ho vaig decidir així, ja que em feien decidir-ho a mi. Primer, perquè la biblioteca, de fet, es constitueix en un arxiu “sui generis”, doncs, fora de les darreres incorporacions cartogràfiques, gairebé ningú en fa ús.
Segon, perquè em toca els nassos –per no dir-ho més gràficament- la constatació que una activitat tant estimada per mí, tingui ja la naturalesa de material d’arxiu.


De manera que hi haurà, en una petita lleixa de la biblioteca, un rètol ben bonic que dirà “Cançoners”, amb una colla d’exemplars del que va constituir una de les activitats més belles, més engrescadores i més sensibles, de l’excursionisme de tots els temps.


Serà un digne Requiescat in pace.



15 comentaris:

esparver ha dit...

Se m'he escapat un somriure que no arriba a rialla.

Pensa que tot torna, i si l'entitat no mor abans hi haurà qui voldrà reusar-los sense saber què són ni perquè van servir.

Ara, déu n'hi do d'entitat: rocòdrom, biblioteca, patates fregides i quinto... També hi teniu teatre?

Gatsaule ha dit...

Cançoners, quina gràcia! A casa també els tinc en una racó, i de tant en tant els traiem, però em costa d'imaginar-los en una biblioteca d'entitat. Ja veig que el teu president sap amb qui tracta!

I em fa gràcia pensar en la cara d'algú fullejant-ne un i preguntant-se què és...

Clidice ha dit...

vaig aprendre les cançons de muntanya en el vell cançoner del pare ... cau a trossos pobret, però té una jubilació ben merescuda. Com què hem cantat les cançons amb els meus fills, si sobreviu, ves a saber! potser els fa il·lusió i tot :)

Has fet santament no arxivant-los, no s'ho mereixen :)

lluís ha dit...

Ara a muntanya es veuen més auriculars que es senten cançons. Un empobriment cultural, sens dubte. I jo reconec que sóc fatal cantant, a l'escola m'aprovaven la música per pena.

M. Antònia ha dit...

A mi em fa molta recança tirar o donar coses que han estat estimades. Sempre hi haurà algú que no li recordi res ni en sàpiga i llavors ho tirarà. Un altre sol·lució, seria escanejar-ho i guardar-ho en un CD,, això si no són llibrets bén editats. Crec que vas fer bé, al pensar-ho així.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Doncs ara que dius això del teatre, Esparver, crec que valdria la pena fer-ne un post. I si, una entitat molt veterana que fa uns anys te una junta jove que "val un potosí" i a la que acabem de renovar mandat per aclamació, inclosos, per descomptat, els veterans.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Doncs l'encertes Gatsaule, en això d'imaginar-te la cara d'alguns fullejant un cançoner.
Quan vam anar a portar el pessebre, ja vas llegir-ne el post, el fort vent va obligar a un grup jove a renunciar a fer cim i van venir abans del previst al lloc del pessebre, i tot i el fred que fotia alguns es van mirar encuriosits el cançoner. I, a l'autocar de tornada, prou que provaven de seguir el "Salut Sublims Muntanyes".

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Oh Clídice, l'has de fer sobreviure el cançoner del pare! Ja hi ha llocs que fan relligat de llibres.
Un dia els teus fills agafaran respectuosament el cançoner de l'avi. I serà per a ells quelcom d'especial.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

En canvi, Lluís, les generacions joves tenen molta més formació musical.
Probablement no serà de la mateixa manera que abans, però crec que la sensibilitat a muntanya, un dia o altra, tornarà a expressar-se també, a través de la música, de la cançó.
I és que el món dona moltes voltes.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Si M.Antònia, a la seva lleixa, els cançoners estaran ben conservats. I a la vista.

Salvador ha dit...

"Vella xiruca", "Oh arbre sant",... quants records i quantes melodies tornen al cervell mentre circulàvem en trens atrotinats cap a la muntanay o en un agradable foc de camp...
Jo que he estats molts anys treballant de bibliotecari i arxiver, et comprenc perfectament, però penso que el fet de posar-los en una lleixa a l'abast de tothom, potser serà en benefici dels vells cançoners... Potser algun excursionista jove d'ara, un dia descobrirà aquelles cançons i les voldrà aprendre... Si anessin a l'arxiu quedarien allà com a memòria històrica d'allò que fou i mai no tornarà...
Hi estas d'acord?

tantost ha dit...

Xiruquero, t'agrairia que esborresis el meu bloc de la teua llista.

No vull el meu espai merdós compartir amb segons qui, sobretot gentussa.

Salut i els esparvers de dues potes que es facin fotre que jo en vull a casa meua.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Salvador, tant si els cançoners haguessin anat a l'arxiu, com si s'estan a la biblioteca, quedaran, com bé dius, com a memòria històrica d'allò que fou i mai no tornarà.
De totes maneres quedem alguns Mohicans, de manera que alguns ocells senten, encara, algunes d'aquelles notes: notes sense cançoner. Fins que es faci, definitivament, el silenci.
"Kumbaià, Déu meu, kumbaià".

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tantost: si aquesta és la teva voluntat, sia.

tantost ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.