dilluns, 11 de gener del 2010

Soliloqui per a la Neu de Llençol.

(O, des de casa, xerrar per no callar.)

“Passejant” aquests primers dies de l’any per segons quin blocs de la dèria, m’he embadalit, inevitablement, davant de determinades fotografies de paisatges i muntanyes nevats. Expressió en molts casos de la sensibilitat i habilitat dels seus autors a l’hora de posar-se darrera la màquina de retratar.


Contrastos gairebé rabiosos del blau del cel amb la blancor nítida, uns. D’altres expressant una certa lluita entre la blancor, d’una part, i de l’altra la grisor de núvols que mandregen a l’hora de retirar-se, com si no estiguessin convençuts d’haver acabat la feina.


I m’ha recordat una impressió que em resulta recurrent en veure grans espais amb gruixos de neu considerable, que tapen, que amaguen, que protegeixen, tot allò que fora de l’hivern en aquelles contrades, se’ns mostra variat, ric, policromàtic, embadalidor. Com embadalidor resulta l’ arrodoniment de les formes sota la neu.
Com embadalidora resulta la lluïssor d’un blanc que interroga. I encega.


La impressió que em dona aquella casa d’estiueig quan es tanca, amb tot el mobiliari tapat amb llençols blancs, per a protegir-ho tot. Una vegada, de nano, en vaig veure una del meu poble, atès que, aleshores, s’estiuejava, també, a no gaires quilòmetres de Barcelona.
Aquells tornejats de les cadires (òndia, tant diferents de les casa!), aquells entapissats del respatller, la taula llaaaarga de les sanefes incrustades, tot, tot, quedava sota la blancor dels llençols. Fins l’any vinent.


El meu petit país no és de neu, però quan nevava, de tant en tant, el llençol blanc de la neu protegeix de les glaçades, solien dir, contents, els pagesos. I fa saó. Any de neu, any de Déu!
El llençol blanc de les muntanyes protegeix els arbres, els prats, els boscos. I fa saó.

10 comentaris:

Clidice ha dit...

passejant per Montserrat, com podia estar-me'n!, sota la neu es pot veure la pela d'una mandarina, un pot de flam, un got de plàstic i penso: "si hagués nevat una mica més, ara podria fer-me la il·lusió de què el món és perfecte", perquè la neu ho amoroseix tot i torna amables les arestes més esmolades. Què hi farem! ja tens raó tu ja: "gener nevat, estiu regalat" :)

Marta ha dit...

Un post molt poètic Pere. Jo només penso que em trobaré a la casa del poble que està "colgada" de neu i no hem pogut anar-hi per raons òbvies.
Espero que surti el sol i poder atansar-nos-hi per comprovar que no se'm hagin reventat els conductes de l'aigua. Sento ser tant realista.
Una abraçada

lluís ha dit...

A mi la neu em té ben enamorat, com més la conec menys sé d'ella i més em costa parlar-ne. Em resulta un gran misteri que em deixa sense paraules. El teu escrit m´ha ajudat a ampliar-ne la visió.

en Girbén ha dit...

"Al gener es pot seguir el rastre a la neu d'una mofeta, o buscar estols de mallerengues, o veure quins pins joves ha brostejat el cérvol, o en quines rateres ha furgat el visó, amb alguna que altra digressió, reposada i ocasional. Observar al gener ve a ser una cosa quasi tant senzilla i pacífica com la neu, i quasi tan incessant i freda. Deixa temps no només per a veure qui ha fet què, sinó per a especular-ne el perquè. "

Del GENER de l'Almanac d'Aldo Leopold.

I com ho iguala tot la neu!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Clídice, pobra criada! si sota el llençol hi hagués deixat el que dius.
Veus? és que et vas trobar un llençol massa prim.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Esperem doncs, Marta, que no s'hagin de canviar les canonades, que aviat tot val molta pèla! (O molt euro).

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Lluís,a mi, a muntanya, molta neu em fa una frisança estranya, talment com el cant de la sirena, dolç, bell, que atrau, però...
Certament una mena de misteri és, o s'amaga a la neu. I té el seu cant inconfusible.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Girbén, em quedo, golafre, amb el "deixa temps no només per veure..."
D'acord, el blanc de la neu iguala. Però tapa! subverteix una altra visió, amaga.Com el llençol.
És com si digués: mireu-me només a mi.
El que li deia a en Lluís: cant de sirena.
Però un cant tant bell!

Aka ha dit...

M'encanta la neu! Protegeix la terra com bé dius, i maravella els sentits!

en Girbén ha dit...

Xiru, quan deia que iguala pensava en com, sota la neu, Wisconsin i Catalunya s'arriben a semblar.
I és que sóc un enamorat dels rastres que la vida escriu damunt la neu!