Eivissa (3) A Cala Tarida

Dues dones joves i quatre vailets pugen per l’escaleta que jo davallo per anar a la cala Tarida. La tarda és avançada i els infants – o les seves mares- ja en deuen tenir prou de jugar amb la sorra.
Aquest cantó és ben obert a ponent, apte per a constatar el que m’han dit, que és un dels millors llocs per a veure la posta de sol.


I quan arribo a la sorra la platja ja és deserta. Ningú no hi ha. En aquells xaletets no gaire alts, però que penso que no haurien d’haver deixat construir en un lloc com aquest, alguna llumeta comença a encendre’s.


Ran de platja la barra de fusta d’un bar estiuenc, ara tancat, m’ofereix el lloc adient per asseure’m i esperar que el sol entri dins l’aigua. Perquè, a diferència d’altres llocs, el sol no entra a la terra, si no a l’aigua.
Imagino per un moment que el disc roent ho fes i cresqués un immens núvol de vapor, com quan es posa una paella calenta a l’aigüera de casa. Si, si, però poca broma, perquè, què devien pensar els nostres avantpassats de fa milers d’anys?
Ep, que l’evidència és l’evidència. 
Per això cal dubtar, fins i tot, de l’evidència.
Faig el cigarret, que amb el ventijol m’ha costat encendre.

Ara un home, que amb la fosca em sembla de mitja edat, posa l’esquer i planta la canya. Un “hola” just i amable vé a dir que ell a la seva feina i jo a la meva. Observa la punta de la canya, que es mou pel ventijol i no per altra –per a ell desitjada- causa.
Treu una petaca, omple la pipa i es retira a recer de l’altre cantó de la barra del bar.


La humitat ho acaba de senyorejar tot i la fosca s’imposa. La olor del mar és intensa. M’agrada. Com m’agrada aquella suau olor de la pipa que l’aire em porta.

Una vegada més he pogut contemplar el miracle de la posta, que, sorprenentment, es repeteix cada dia.


A l’hotel m’espera el sopar i el bullici de la gent que endrapem i xerrem alhora. Bé, aquesta vegada jo no, només observo l’espectacle i deixo volar les meves cabòries mentre menjo.