diumenge, 28 de febrer de 2010

Eivissa (4) El Llaüt

Com deia l’altre dia, des de l’habitació puc veure com fusters de ribera treballen en la reconstrucció d’una embarcació.
Havent dinat me’ls mirava, no me’n vaig poder estar d’apropar-m’hi i vaig baixar. “Mestre, que em deixeu entrar?” 
Em diu que la tanca metàl·lica no és tancada amb clau, que endavant.

 
El saludo i li dic que els veig des de dalt i que m’agrada veure com la gent fa el seu ofici,  i que no els faré cap nosa. És  el mestre d’aixa. 
I passejo poc a poc a distància prudencial mentre observo els moviments dels tres homes. I miro amb delectació com torcen, escalfant-la, la fusta que després posaran al buc.
El mestre se m’acosta i em diu que és un llaüt, responent la meva pregunta. “Oh, i té molta mar”. 
Revisa les fustes que s’estan torçant, pren un soplet connectat a una bombona de butà i aplica la flama per sota d’una de les fustes, amb un moviment esquerra-dreta repetitiu. Després en revisa el pes que fa torçar la fusta.
Els altres dos homes estan a la bastida. Son més joves. I treballen concentrats a la feina.
El mestre va a la furgoneta i torna cap a mi amb unes fotografies. Son les fotografies del llaüt, de com estava abans de començar la feina i m’explica el procés seguit breument. (Quina sort que tinc!) 
És un home amable, però alhora de paraules justes. Es veu que és una enamorat de la seva feina i que ha percebut que la meva curiositat és sincera.
Va començar l’ofici als catorze anys. Sap molt bé el que toca.
I se’n torna a la feina. I jo deambulant, a distància i poc a poc per a no distreure. Ara a popa, per a veure l’hèlice, encara encrostissada de restes de mar, i el timó, ara al cantó de babord, on ja estan tancant el costellam.
El llaüt tornarà a navegar. “A vela, però portarà un motoret per a emergències i maniobres que convinguin…oh, tornarà a fer goig…!”.
“Quina fusta és la que…?”
“Roure”.
“Tallat amb bona lluna, oi?”
“Només faltaria!…si no, només aguantaria un parell d’anys”.

En un altre petit descans m’explica que és propietat del Consell Insular, que és d’abans de la guerra, quan estava aparellat per a la pesca, l´únic d’aquestes característiques que quedava a l’illa, motiu pel qual el Consell el va voler comprar i restaurar.
Li dic que em sembla una decisió excel·lent. L’home somriu i assenteix, mentre jo penso per a mi que, ni que sigui de tant en tant, els polítics també l’encerten.
El sol ja va a la posta i els homes segueixen treballant. M’ha passat la tarda volant.
Unes fotografies de record.
M’acomiado i li agraeixo les atencions.
“Torni quan vulgui”.

6 comentaris:

Júlia ha dit...

Interessant experiència, una cosa d'aquelles que només passen de tant en tant i per casualitat.

en Girbén ha dit...

D'aquests encontres fructífers a casa en diem "fer l'Espinàs".
Meravella quan escoltes que algú és capaç de reblar el sentit darrer de l'objecte del seu ofici amb una fórmula tan poètica com "Oh, i té molta mar".
Preciosa seqüència de fotos, i llàstima que no ens arribi la flaire del roure.

lluís ha dit...

Molt interessant!
Aquestes feines manuals sempre em fa por que s'acabin perdent i amb elles aquests coneixements apresos amb tants anys. Quan trigariem a tornar a saber fer una embarcació ben feta si ho deixem perdre?

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Així és, Júlia. I son coses que es poden gaudir si no es va "programat". Vull dir que trobes, obvies qualsevol intenció prèvia de fer o anar, si la tenies, i gaudeixes del que se't presenta.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Sovint dic, Girbén i és ben cert, que hi ha coses a veure per les que jo pagaria entrada ben de gust. I de primera fila.
Amb els calers que no despenc en tantes d'altres que estàn tarifades.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Si que fa por el que dius, Lluís. I ha passat amb molt oficis. Sembla però que, en aquesta activitat, encara hi ha gent amb prou calers i sensibilitat -que no van sempre de bracet, ni molt menys- que va fent encàrrecs. Esperem que sigui per molt de temps.