dimarts, 2 de març de 2010

Eivissa (5) Sa Talaiassa

Què és això? Em pregunto.

Puc dir que és el que es veu, a més d’uns graons metàl·lics clavats a la part del darrera, el primer dels quals està a uns dos metres del terra –suposo que perquè no pugui enfilar-s’hi qualsevol. No hi ha cap porta que pugui suggerir altra utilitat.
És el que es veu. I a dalt de tot es veu una columneta d’aquestes cilíndriques que trobem a qualsevol vèrtex geodèsic.
Com un tonto  la volto una i altra vegada, d’aprop i de més lluny, com seguint la corba de l’interrogant, dient-me que, si tanmateix és un vèrtex geodèsic, per quin motiu l’hauran posat allà dalt?. I si no ho és, què caram pot ser?

Uns metres més enrera, on poso l’automàtic i em faig la fotografia aquella de jo he estat aquí, hi ha un vèrtex geodèsic dels “normals”,(o no ho és), sense la plaqueta metàl·lica aquella que diu que ho és, i amb evidents senyals que d’altres també hi han estat, per desgràcia.

A uns pocs metres hi ha unes grans antenes de comunicacions. I si haguessin rebaixat uns metres el cim del turó, per aplanar-lo i posar-hi les antenes i la caseta d’aparells, i haguessin fet aquesta mena de torreta per a deixar ben palès que l’alçada “real” de Sa Talaiassa, el punt més enlairat d’Eivissa, és “a dalt”?

Com em va passar a la Talaia de Sant Antoni, haig d’anar d’un cantó a l’altre, traient el nas entre els pins per a veure, ni que sigui a trocets, la meravella de paisatge eivissenc i, a l'horitzó d'aquesta fotografia, Formentera. Mercès a aquesta feina em trobo amb un parell de cisternes notables que em fan venir preguntes més, diguem-ne, procedents, sobre el quan les van fer aquí dalt, i qui se’n beneficiava, si pastors, carboners…
Sa Talaiassa té dues puntes, dues subtalaies, a uns dos-cents metres de distància l’una de l’altra. La menys alta té força menys vegetació i allí, malgrat el vent, m’hi puc estar uns minuts sadollant-me de visió aèria, de lliçó de geografia illenca.

He pujat per un corriol deliciós que gairebé arrenca de les darreres cases de Sant Josep de sa Talaia. Si normalment poso “la primera”, avui, des del començament del camí, he posat “la reductora” per a no perdre’m detall del paisatge a mida que anés pujant. I certament, el cantó de llevant de l’illa l’he vist més pujant que no pas estant a dalt. Per a ser just cal que ho torni a repetir: un corriol deliciós.

A Sant Josep faig la cerveseta (ah, que bona!), mentre repasso mentalment l’excursió. I prenc nota que m’he creuat, per primera vegada per aquests camins de l’illa, amb algú que també fes alguna cosa semblant a anar d’excursió, una parella, grandets també, que devien ser teutons.
Tornaré a dinar a l'hotel -les distàncies amb cotxe son tant curtes!- i havent dinat, a l'habitació, em posaré de cara a la badia mentre, probablement, em vindrà la modorreta. El que és segur és que el suposat vèrtex enlairat no em traurà la son, si ve.
Ostres, que bé m'ho passo...

6 comentaris:

en Girbén ha dit...

Xiru, d'aquí a uns anys -i no seré l'únic- vull seguir la teva premeditada cursa tranquil·la.
Poc a poquet i amb el ulls ben oberts, amb la paciència d'un sant i lluny de la beneiteria turística.

M. Antònia ha dit...

Sí que ho pots dir! Que bé que t'ho passes espavilat! Ja m'agradaria a mi ser a Ibissa i fer aquestes caminades tan maques i sense pol·lució.
Fa molts anys que no hi he estat.

Gatsaule ha dit...

Tot llegint-te pensava que potser hauries d'haver pujat a dalt del monòlit. Potser enfilat dalt de tot hauries trobat la resposta!

M'has fet venir sed, me'n vaig a buscar una cervesa....

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Prou que ja tens els ulls ben oberts, Girbén! Oi tant!
Però mira, m'ha agradat els que has dit. Gràcies.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Doncs ja ho saps, M.Antònia, que jo feia 37 anys que no hi havia estat. Mira't la fotografia de la barra dreta del bloc.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ja hi vaig pensar ja, Gatsaule, a enfilar-m'hi. Si hi hagués anat amb algú més que m'hagués pogut fer la cadireta amb les mans, hauria gosat pujar. Però amb els braços ben alçats i agafat al primer ferro, tot fent oposició amb els peus a la paret, vaig veure que la força que hauria d'haver fet amb els braços no era aconsellable: després el dolor reumàtic de l'espatlla esquerra que m'avisa -sense jo demanar-li- dels canvis de temps, ho faria encara amb més intensitat.
Ja ho veus: "si no fos..."