dimarts, 2 de febrer de 2010

Soliloqui per al Crit



Una dolçor d'hivern amable omple les raconades d'aquest camí de dissabte de gener. 
Aquí dalt, el vent. 
Ell, ensenyorit del seu nord,  fueteja l'esguard que vol sobrevolar la plana, a la recerca del Montserrat que sembla proper.

Ertes, les poques pedres del castell malden per mantenir una verticalitat ara inútil. I aquelles passes antigues, aquelles antigues angúnies, aquells esguards d'altre temps que guaitaren la plana,  resten ara en el silenci de les més pregones arrels, aquelles arrels que ens alimenten encara.
Faig reposar les mans, obertes, en el pi del costat, esvelt, airós. Ell em dona un tros d'escorça, que em cau. El recullo i me'l guardo.

El camí em du avall, com company, gairebé donant-me la mà. 
A la remor suau del vent, aquí baix , no la destorba el ritme de les passes.
Tot es diria manifestació generosa de la bellesa. Tot es diria acomboiat de una serenor eixida, potser,  dels Montserrats més íntims, en aquest racó de terra.

Vull, amb veu baixa, que voldria també clara,  dir a aquesta terra que l'estimo, sense saber ben bé on mirar. 
Perquè dir que s'estima s'ha de fer mirant fit a fit.  I després acotar el cap lleugerament.

Però el camí s'atura. Em deixa. Talment com si em digués que hem arribat a lloc.

Aleshores sorgeix el crit.

Sé que l'haig d'escoltar i cerco un racó per asseure'm. 
I em torba.
Però no me'n vull anar encara, haig de sentir el que em vol dir.


Tot demanant-li que s'esmorteeixi, giro el cap. I el crit m'ensenya les nafres.

Més tard el camí ve a cercar-me i em porta novament a les alzines, als pins, als racons de les falgueres, a la terra rogenca. I en silenci, es retira.

I resto amb mi, bevent a glopades, la bellesa i el crit.







6 comentaris:

Clidice ha dit...

el teu text em fa sentir tot allò que no vull escriure, que no sé descriure, perquè només sé que ho visc amb tota la intensitat possible. Espero que, quan creixi, pugui expressar-ho amb la mateixa bellesa que tu ho fas :)

en Girbén ha dit...

Mestre, sembla que St. Genís sigui ple de genis enrojolats per l'esforç del seu crit constant i callat.

lluís ha dit...

Trobo que és un text realment bell.
Felicitats per l'experiència i per l'escrit.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Clidice, la meva expressió vol ser només una aproximació voluntariosa a la bellesa. Em plau que t'hagi agradat. Gràcies.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Girbén, has afinat prou. Calent, calent...
El crit sorgeix un tros més a llevant de Sant Genís, a les Roques del Mateuet, que suporten el castell del Pairet.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

L'experiència ens ens donada, com molt bé saps, Lluís. Provar d'escriure-la ajuda en el camí de provar d'interioritzar-la.
Gràcies.