Em ve al cap la Muntanya de Santa Bàrbara, a la Terra Alta, que relativament allunyada d’altres muntanyes també sembla decidida, des de terra, a abastar el cel.
I em ve el cap el Pedraforca, que relativament allunyat d’altres muntanyes també sembla decidit, des de terra, a abastar el cel.
Es Vedrà és, com aquelles altres muntanyes, com un Olimp, un tòtem clavat a la mar, la línia traçada entre la terra i el cel, entre el món dels humans i el món dels déus o de Déu.
S'alça damunt la mar amb una decisió, amb una verticalitat, que em provoca, alhora, admiració i basarda.
Fascinació per la constatació d’un camí, vertical, inabastable, que ens fa de nexe de tots dos móns.
Vet aquí el que em sembla que son, en definitiva, les muntanyes per a les cultures humanes: tòtems, espais de nexe terra-cel, projecció d’una religiositat profundament inserida en el nostre ser, que pot manifestar-se de manera conscient o no, però que mai, mai, ens deixa indiferents.
Aquest desig nostre de pujar-hi, no es voler acostar-nos a un “més amunt” o “més a prop” d’aquella fita inabastable?.
No em fa cap nosa, ans al contrari, refermar en aquest sentit el meu concepte-sentiment vers les muntanyes. Els meus tòtems. No sé concebre-les sense aquesta íntima religiositat que sorgeix en l’intent “d’interpretar-les”, de provar de copsar tot el que m’ofereixen, tot el món natural que em mostren com a riquesa embellidora de la seva verticalitat.
Que em mostraven, que m’oferien, quan m’enfilava al seu cap, al seu pit, als seus genolls, i que em segueixen mostrant ara que, amatent, camino a redós i m’assec als seus peus.
L’excursionisme, el nostre excursionisme, sempre ha mirat, també, cap a la muntanya, assedegat com ha estat sempre de coneixement, d’humanitat. Essent com és manifestació de cultura no el crec, en absolut, aliè a aquest sentiment totèmic.
Vaig pujant cap dalt del serrat del Cap dels Jueus, on hi ha la torre de guaita del Savinar. Poc a poc. M’entreté la bellesa de la florida que ha permès aquest hivern plujós, tant com la necessitat d’aturar-me i girar, cada dos per tres, la mirada cap es Vedrà.
Omnipresent.
Absorbent.
Res més ni ningú em destorba. I la solitud esdevé plenitud.
Encuriosit, m'acosto a algunes roques de forats capriciosos en el pendent del serrat. No hi ha perill, però les formes interroguen, reclamen atenció. També les vull recordar amb una fotografia i em donen aquesta imatge:
A redós de la torre, que no podria dir-se altrament que del Savinar, torno a seure, torno a meravellar-me.
Abstret amb els meus pensaments baixo pel mateix eixerit corriol, però erro la direcció fins al cotxe: mitja horeta més de camí de propina, avui, fins i tot s’agraeix.
Hi ha eivissencs i forans que tenen es Vedrà per lloc mistèric.
M’he quedat un petit tros de branca d’una savina, d’un exemplar a tocar de la torre, amb el seu fruit.
Ha estat el meu ritus en un lloc difícilment oblidable.
13 comentaris:
Sembla un volcà fumejant! No m'estranya que et quedéssis enbadalit!
Un iceberg de terra i roca! Atrau, atrau molt!
Meravellós aquest espai! Sempre he pensat que les muntanyes les pujo "perquè són allí" com els camins, que els caminem pel mateix. Ditxós tu que ets capaç de verbalitzar la immensitat dels teus sentiments a l'hora de pujar-hi!
Magnífiques i espectaculars les fotgrafies d'es Vedrà. Sembla talment un volcà en erupció. I certament donen ganes de poder anar allà i pujar a dalt d'aquest cim alterós i totèmic que dius tu, però clar, hauríem de tenir algú que ens portés en barca.
Tens raó en dir que els cims ens atrauen. Ara que per edat ja no tenim les cames fortes per fer grans ascensions, ens queda la recança d'aquells cims que mai vam poder assolir. En el meu cas,la meva fita mai aconseguida, hagués estat assolir el cim del Cervino (Materhorn), una muntanya esplèndida com hi ha món.
Realment colpidora, la imatge de l'illot! No el coneixia però és curiós que ja m'estan venint unes ganes enormes de provar de pujar-hi...
Com bé diu el Salvador, és com un petit Cerví!
Magnífic simbolisme i sentiment, que reconec compartir.
El teu escrit m´ha fet anar a buscar el llibre d'en René Daumal:
"Perque una muntanya pugui desenvolupar el paper de Muntanya Anàloga és precís que tingui un cim inaccesible pels éssers humans tal i com els féu la naturalesa, però una base accesible. Ha d'ésser única i ha d'existir geogràficament. La porta d'allò invisible s'ha de poder veure."
Quin gran plaer conecta amb la Natura i dialogar amb ella! Perquè, bé ho saps, la Natura parla..., de vegades crida. En un mon amb massa sords.
Aka, les boires semblaven voltar continuadament, com ara si la boira al Pedraforca, vingués de l'enforcadura i voltés el pollegó superior i el calderer. Com si unes corrents la tinguessin presonera, saps?
De fet, no volia perdre detall, però no sabia ben bé on mirar.
A voltes penso, Clídice, que la paraula és un instrument ben primari a l'hora de voler expressar segons quins sentiments.
espero tenir una mica més d'experiència. Quan em pregunten: "què se sent pujant a una muntanya?" jo responc, invariablement: "puja-la i després m'ho expliques". :)
Salvador, si tots hem hagut de renunciar finalment -que és cert- a determinades muntanyes, no hi fa res: fins al final, tindrem "la" muntanya, i gràcies a Déu, no és qüestió d'alçades.
Ah! i a n'es Vedrà no t'hi portarien en barca, a menys que tinguessis un permís especial.
Gatsaule, com suara li deia a n'en Salvador, cal un permís especial per a poder anar a es Vedrà, doncs terra i mar son àrea especialment protegida. La qual cosa em sembla magnífica, altrament...
Diuen que no és gens senzill, ni amb bona mar, desembarcar-hi, i que en qualsevol cas cal ser hàbil i fort per a superar la costa.
Curiosament Lluís, aquest magnífic text que has reproduït és que jo no havia sabut expressar en relació a la muntanya-tótem.
Gràcies per enriquir-me el post.
I tant que si Yayo! I la Natura es manifesta, a voltes, en una "simple" figuera, com molt bé saps.
Publica un comentari a l'entrada