dissabte, 13 de març del 2010

Eivissa (8) Sant Miquel de Balançat

En baixar del cotxe a Sant Miquel és un quart d’onze. Les campanes criden a missa.
L’església està aturonada i resulta ben visible tan aviat com hom s’acosta al poble.
Fa un vent humit i frescal. Poca gent pel carrer, quatre persones mal comptades, tot i ser diumenge matí.
Un home camina davant meu, pas lent, cansinós.
Aniré a l’església. Unes escales amples sembla que hi menin directament. Aquell home hi puja.
M’entretinc mirant una estàtua a mida normal, a l’acabament de les escales, que és homenatge a l’escriptor i veí de Sant Miquel, Marià Villangómez,  i la part del  poble que toca a la carretera, que ara queda a baix.
Penso que trobo molt bonica, molt encertada, l'escultura dedicada al poeta: tanmateix a l'apropar-m'hi em sembla que haig de vigilar de no destorbar la seva lectura, el seu petit passeig pel balcó, abstret, com està, en la paraula. 
Temps suficient perquè aquell home hagi entrat al pati de l’església i s’hagi reunit al porxo amb un grupet. Diria que fan temps esperant dos quarts d’onze, que deu ser l’hora de la missa, en animada conversa.

Quan el grupet entra a l’església m’hi afegeixo. En un altar lateral –l’església té forma de Tau-, unes poques cadires fan semicercle al voltant de l’altar i queden totes ocupades. Onze persones grans i la que sembla ser la neta de dues d’elles. Em quedaré a un banc del darrera. Algunes mirades constaten que no em tenen vist.


Puntualment a dos quarts entra el capellà i comença la missa. Una missa normal, en la nostra llengua, unes paraules de prèdica senzilles i coherents amb els textos llegits i la invitació que la pregària d’avui sigui en remembrança de les víctimes del terratrèmol de Xile, “que com ja sabeu per les notícies ha fet molta desgràcia”. No ho sabia. Des que sóc aquí no he vist la televisió i ahir em vaig adormir a les acaballes de la retransmissió per la ràdio del partit del Barça.
En acabar, el capellà ha sortit primer i espera els feligresos al porxo per a  acomiadar-los un a un. Després d’encaixar-li la mà recordo haver vist aquest gest de comiat, de molt infant, al meu poble. Un gest que fins aleshores podia tenir, a més de la cortesia, la funció de control d’aquella església aclaparadora, una mena de “si, ja veig que has vingut a missa”.  Però als temps actuals i aquí, no és si no un gest de cortesia que com a tal valoro i agraeixo.

Volto la blancor del conjunt –darrera l’església mateix hi ha el cementiri, de parets de tanca força altes i el que sembla la rectoria- guaitant alhora el paisatge que se m’ofereix. Penso que m’he sentit còmode en aquesta missa.
Quan davallo les escales la ventada em fa esternudar un parell de vegades. A veure si m’hauré refredat?!
Agafaré el cotxe i m’arribaré al port, que està a uns pocs kilòmetres. I deixaré per a una altra ocasió una altra petita talaia –qui sap si una altre dia?- que veig que vaig anotar en la previsió d’excursions possibles i que no me’n recordava.

2 comentaris:

M. Antònia ha dit...

Es estrany que el capellà surti a donar l'adéu als feligressos. L'estàtua sembla maca per la naturalitat. Ja m'agradaria tornar a aquesta illa.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ara ja no es fa M.Antònia, però en altres temps si, especialment a les parròquies petites. Per això em va fer gràcia de veure que allí es conserva el costum.