Missatgera

He vist una puput.

Senyal inconfusible: 

Si sents la puput,  la primavera ha romput!

Neix la primavera del si del març marçot. Neix de la lluita de sol, vent i glaç, en el jaç de les contradiccions extremes.

Potser per això el seu geni és dominant, explossiu a voltes. Sovint desafiant i un pèl –o un molt- fatxenda.

I el seu esclat farà fins i tot recança a molta gent, que per comparança de vides sap  que els esclats jovenívols poden ser, prou sovint, foc d’encenalls, i que no cal correr per a seguir-li el pas.

Després s’endolcirà, quan s’esllangueixi el record del seu jaç martià, quan maduri una mica, quan el maig s’imposi. Jo juraria que Vivaldi “parla” de la primavera del maig, no de la del març. La seva música m’ho diu així. I també la d’altres grans treballadors del sò harmònic.

No l’he vista a terres altes, no. Ni a les muntanyes.

He vist la missatgera prop de mar, d’una mar avui traïdorament calma, sol rabent i vent fred. A la vegetació propera a roques costaneres.

No l’he sentida. Però l’he vista.

Sia doncs, el miracle de cada any, turbulent, de la més primerenca primavera. M’ho han dit també els brots de la figuera, prop de mar.

La figuera farà olor, aquella inconfusible olor.

La puput fa pudor.

Però és la missatgera.

Mentrestant, la majordoma ha fet bugada.