dimarts, 16 de març de 2010

Eivissa (9) El recer de la caseta.

Hi ha petits moments que a voltes cal afixar per a bandejar el risc que caiguin a l’oblit.
La vida està farcida de petits grans moments, aparentment petits a voltes, que després la memòria, selectiva entre els selectius, recuperarà o no.
M’agrada, per si la memòria després no en fes gaire cabal, retenir sobre el paper  aquests moments. Vinc a dir-li a la memòria alguna cosa així com: “ep! arxiva-ho, però tingues-ho a mà”.
Ara és el moment de fer-ho, pel que fa al recer de la caseta. 

A la terrassa del bar de l’hotel, que és un balcó privilegiat sobre una part de la badia, sovint hi fa aire, per bé que hi peta el sol amb tota llibertat. Vet aquí doncs, escalforeta del sol i fredor humida de l’aire. Cal arrecerar-se i gaudir del solet i del mar.
Gairebé tothom, en obrir la porta del bar que dona a la terrassa fa mitja volta i se’n torna a dins.
Jo vaig trobar un raconet, a costat d’una caseta d’obra que sembla tenir la funció d'emmagatzemar estris per a la piscina, una cantonada que m’arrecera del vent, i com que queda mig amagada de la vista del bar, doncs ningú te la temptació de discutir-me la possessió temporal del lloc.

Per, havent dinat, demanar el cafè a la barra, sortir a la terrassa i, de cara a la badia, en el meu raconet, deixar mandrejar l’esguard damunt les ones, mentre els plaers del cafè i el cigarret s’afegeixen a la suau escalforeta del sol, que la visera de la gorra regula convenientment.

I mira que en son de persistents, de tossudes, les onades!. 
I mira com el seu so, aparentment repetitiu, no ho és en absolut: la remor de fons, com si fos el baix continu; el trencant escumós, la melodia, i la gavina, ara sostenint-se amb la força de l’aire, ara dibuixant una ràpida corba descendent, convertint-se en la batuta del mestre. Déu meu, quin cosmos davant dels nassos!

Cal que recordi el recer de la caseta.

4 comentaris:

M. Antònia ha dit...

Noi! em fas agafar enveja del lloc. Sempre he pensat que l'aigua i el foc se semblen en la variació en el moviment. És molt relaxant mirar les ones i les llengües del foc. Sempre que no t'ofeguis o et cremis, com a contemplació.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

És que era un raconet preciós, M.Antònia!

en Girbén ha dit...

[...]Per això m'agradaria passar la resta de la meva vida viatjant per l'estranger si en un altre lloc se'm concedís el préstec d'una altra vida, per passar-la després a casa. de William Hazlitt (1778-1830) a l'assaig ON GOIN A JOURNEY.

I com en saps d'aprofitar, un cop a casa, tots els moments del viatge!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

No podries haver trobat una citació més adient, Girbén!
I, alhora, fer-me saber d'aquest autor.
Dic de mi, perquè ho tinc per cert, que soc remugant: em cal i gaudeixo d'una digestió diferida.